dimarts, 25 d’abril de 2017

Entre Rímini, Pàdua i Vilafranca

Diu que sant Antoni de Pàdua volia predicar la paraula de Déu però els homes no l'escoltaven, llavors va anar a la riba i es va posar a predicar i tots els peixos van sortir a escoltar-lo. Uns diuen que el miracle va succeir a Rímini, i així ho afirma la devoció popular, per tant els peixos eren d'aigua salada, altres asseguren que va passar a Pàdua, a la riba del riu, i per tant eren peixos d'aigua dolça.

Podeu trobar una explicació del miracle a: 

http://www.liederabend.cat/ca/bloc/2-bloc/52-peixos

El claustre del convent i 'hospital de Sant Francesc, de Vilafranca del Penedès, conserva un magnífic mural de majòliques amb la imatge del miracle que se situa al mar, per tant a la platja de Rímini. Es tracta de ceràmica de caire popular, s'indica en un cartell que hi ha al costat que es del segle XVIII i originalment era situat a l'interior de l'església de Sant Francesc, en una capella dedicada a aquest Sant, al segle XX, creiem que en els anys de la postguerra, va ser arrencat i col·locat al claustre en una intervenció en la que possiblement hi va tenir a veure el ceramista Guivernau, que hauria estat qui hauria realitzat o completat les sanefes de l'orla, o potser tot el plafó, còpia de l'original.

Joan Baptista Guivernau i Sans (1909-2001) havia exposat al Mueu de Vilafranca el desembre de l'any 1951, amb el grup del Foment Gracienc de les Arts. Potser va ser llavors que se li va encarregar la ceràmica amb rodolins que ocupava les parets de la cava del Museu del Vi, però del tema dels plafons de Sant Francesc no n'hem trobat cap mena d'informació més, ni tan sols a la premsa local, detall que ens fa pensar que no es va fer cap mena d'acte inaugural.

El 2005, juntament amb un altre plafó de semblants característiques, va ser extret, restaurat i instal·lat novament en un altre punt del claustre.

Una amable seguidora d'aquest blog ens tramet una imatge del monument que a Rímini recorda el miracle de sant Antoni de Pàdua: 



U

dilluns, 24 d’abril de 2017

Presentació de "Llàgrimes de tardor"



PRESENTACIÓ DE “LLÀGRIMES DE TARDOR”
EL DARRER LLIBRE DE L’IGUALADÍ EDUARD CREUS

L’escriptor Eduard Creus, nascut a Igualada, la que fou fins abans de renéixer la veguería, la capital de la comarca de l’Anoia, presenta a Vilafranca el seu darrer treball literari Llàgrimes de tardor, en el qual s’hi compilan narracions i llegendes de propia creació, d’entre elles el primer premi del Festival de Llegendes de Catalunya, que va guanyar el 2013, i ha quedat finalista en d’altres certàmens literaris.
L’Eduard Creus, format a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, va començà a publicar a mitjans dels anys vuitanta mentre colaborava també en emisores de ràdio i en espais d’opinió a la prensa comarcal. Relats curts, una novela i l’important treball sobre els 75 anys d’història del Club Natació Igualada, publicat el 2011, l’obra de no ficció que li va esmerçar més anys de feina, ha estat el pòsit deixat fins ara per aquest igualadí dedicat a tasques de marquèting internacional i de comerç exterior. Ara, però amb el treball que duu a les mans per presentar-lo al Gran Penedès, es té l’oportunitat de conéixer a fons, l’autor i l’obra d’aquest igualadí capbussat en la literatura.
Llàgrimes de tardor, que s’havia de presentat fa un mes en un acte que es va haver de suspendre per indisposició de l’autor, el presentarà l’investigador i també escriptor Joan Bosch, en el marc de la Sala Mn. Vinyeta aquest proper divendres, dia 28, a dos quarts de vuit del capvespre i hi haurà exemplars a disposició.

diumenge, 23 d’abril de 2017

Presentació de "Mexicandino"


Presentació del llibre de Joan Bosch Planas, Mexicandino. Ed. Carena. Barcelona 2017. Parlament pronunciat el 21 d’abril del 2017 a la sala Mn. Vinyeta de Vilafranca del Penedès. 

 Em costa d’entendre, potser és pel fet de no haver estat mai en terres americanes –tot i que el meu avi ja tenia gairebé els papers tirats per anar a Cuba, com tants altres de Moja, quan un fet transcendental li va canviar la vida- però em costa d’entendre encara ara aquesta passió americana que fa una vintena d’anys sacseja l’esperit del bon amic Joan Bosch i de la que en són fruit –jo diria que una mena de dany col·lateral a la seva activitat en aquelles terres- quatre volums de narracions: ara Mexicandino i abans La luna y el alba (2012), La chacra (2011) y El patio del sol (2010). Quatre volums, i específicament el que avui presentem, que són bon exemple d’aquesta mena de febre tropical que fa anys que sacseja el nostre amic, una febre que –tot cal dir-ho- em penso que li bé de la mateixa passió de la descoberta, de la necessitat de poder arribar a la comprensió de les essències de la cultura tradicional, i ho dic perquè he compartit amb ell la confecció de llibres sobre les bases de la nostra cultura tradicional més genuïna. Sobre aquesta base la inoculació d’una mena de febre tropical ha acabat donant en ell aquesta passió hispana mentre altres ens hem quedat en la nostra terra de ceps.



Jo m’atreviria a recomanar que féssiu la lectura de Mexicandino deixant pel final el complet pròleg del doctor Fernando Feliu-Moggi,Profesor de Lenguas y Culturas Hispánicas a la Universitat de Colorado, a Colorado Springs, Un treball excel·lent que aprofundeix en els eixos de les línies de treball de Joan Bosch. Ho dic per si hi ha qui pensa que estem només davant un volum de narrativa, de prosa de ficció. No es tracta d’un llibre de joc creatiu o no només es tracta d’això, hi ha també tot un treball de coneixement i documentació a l’entorn de la temàtica antropològica que tant interessa al nostre autor. Fernando Feliu remarca en aquesta obra de Joan Bosch el que anomena “totalitat contradictòria” amb la convivència de temporalitats o de formes de pensar i de moure’s pel món. L’autor , diu, ens porta a la recerca d’una identitat que, malgrat tot, manté viva una memòria ancestral, tot i l’alienació.
Referències d’això es perceben a “Los vestidos”, el primer conte. Situat en el Mèxic de Frida Kalo, l’autor reflexiona sobre el paper i el sentit del mite en la vida d’una altra persona i aquí he recordat de seguida la que per a mi és una obra mestra de la cinematografia en aquest sentit, em refereixo a “El jutge de la forca”, pel·lícula de John  Houston dels anys 70, basada en fets reals, sobre el jutge Roy Bean que espera tota la seva vida la visita de la formosa cantant Lillie Langtry. Diu que Unamuno volia ser immortal i fins que no va entendre el paper del mite no va poder accedir a aquest estadi virtual de la immoralitat en el que hi és també Frida Kalo.
La segona narració “El templo” és ben il·lustrativa de dues coses essencials, per una banda el plantejament de l’autor a l’entorn d’una identitat cultural, antropològica, allò que Fernando Feliu en el pròleg en diu els contrastos i com entendre’ls entre les complexes transformacions de la modernitat. Però en aquest conte es va especialment palès un caire que no vull deixar de remarcar: ens trobem davant d’un autor de veu pròpia i les primeres línies són d’una seguretat i d’una lleugeresa desimbolta que qualificaríem de sorprenent si no fos que aquest és ja el quart volum de narracions del nostre autor.
En conjunt el volum, com es remarca al pròleg, mostra una àmplia varietat d’enfocs a l’entorn d’un tema únic: la fantasia, la història, la geografia o la preocupació social. Tot plegat –ens subratlla Fernando Feliu ofereix una nova manera d’entendre l’heterogeneïtat i reconsiderar la perspectiva hegemònica des d’un nord que mira aquests espais com a perifèria i amb aquell esperit de conquesta que, encara ara, actua amb menyspreu de la cultura original i la història que els és pròpia. L’autor ens vol portar a la recerca d’aquesta identitat que, malgrat tot, aconsegueix mantenir viva una memòria ancestral que no ha desaparegut ni amb el fenomen de l’alienació cultural i social.


Una nova forma de coneixement i de comprensió –ens diu Fernando Feliu- recuperada de testimonis i experiències de la tradició popular. Qui sap si una Ítaca espiritual universal que aconsegueix situar-se fora dels valors materials de la modernitat. Així podem trobar com en el cas del conte “Soledad” un tema universal i no pas estrictament hispànic, tractat, però en base a un vocabulari farcit de la millor lleugeresa dels americanismes i, també cal assenyalar-ho amb una interessant dosis d’americanismes. Universal és també el tema de l’amor, el seu caire a la vegada genèric i localista però amb una certa dosi de mitificació, que ja hem assenyalat en contes , tot i que ara esdevé real en un darrer capítol, camí de l’eternitat.
El doctor Fernando Feliu-Moggi s’atreveix a parlar d’aquest Mexicandino com un llibre iniciàtic que ens introdueix en un espai cultural al que fins ara sols s’havia accedit des de la lògica occidental, Joan Bosch ens convida a experimentar aquest coneixement des del pla espiritual. De tot això en poden ser exemple contes com “La Cantina” o “la nina de la fruta”. En el primer cas –“La Cantina”- estem davant el que en podríem dir la crònica d’una “absència espiritual” prenent com a base que els protagonistes no es troben ja en les ardors de l’adolescència sinó que examinen la realitat des de la maduresa, però l’entorn i la realitat hi pot més en aquest caire iniciàtic de la cultura, la Maya en aquest cas, o com la puresa i la bellesa es pot transfigurar en una dona. En el cas de “La niña de la fruta” el tema ens sembla especialment interessant perquè l’autor elabora involuntàriament una metàfora doble, una metàfora no volguda sinó apareguda en base a la realitat quotidiana; en un entorn colonial on tot és decadent una adolescent sedueix el narrador amb la seva vitalitat ètnica, la potencialitat de la terra que ve del sud, de l’aigua.
A la segona part del llibre, d’”Andino”, el primer conte –“El sismo”- resulta especialment inquietant, rere la descripció d’un fenomen natural característic d’aquell entorn geogràfic i a l’entorn de la curiositat del nostre personatge per experimentar-lo, hi ha una situació absurda, grotesca potser, un joc de dates i terratrèmols que no s’ajusta a la realitat, com una ironia macabra del destí.
“El rey” és de les narracions que jo qualificaria de més intrigants, en realitat és un conte metafòric basat en el sentit de l’aprenentatge en la nostra vida, amb un final insospitat que m’ha portat no diré el record però sí unes certes notes de Jorge Luís Borges i tot plegat en un entorn de referències culturals i antropològiques andines, en aquest sentit més proper a Juan Rulfo que no pas al metropolitanisme de Borges.
En canvi, però, i això dona un caire molt divers al volum, hi ha contes com “el autobús” que són molt més urbans, americans sí però en descripció de les grans metròpolis, en algun cas amb una certa ironia, amb una mena de joc entre la descripció d’un espai interior característic de les grans aglomeracions urbanes i la nota angoixant d’allò que s’acaba en un final imprecís però certament real.
És possible utilitzar el lirisme infantil per proposar una interpretació mítica d’un dels moments cabdals de la història del continent americà. Així ho proposa Joan Bosch al conte que dóna nom al volum, però aquí voldríem apuntar que aquesta és una narració que –a la nostra manera de veure- té moltes més possibilitats. Dels coneixements antropològics americans del nostre autor hom pot esperar-ne una novel·la històrica o potser un ampli relat mític.
Especialment inquietant és la narració “El hotel” on, en el microunivers que representa un hotel i la coincidència que s’hi produeix entre persones diverses en espais temporals limitats pot donar com a resultat intencions indeterminades, tot just apuntades per l’autor, situacions en les que algú actua amb una segona intencionalitat.
Curiosament és el darrer del volum: “A Gerardo” el que, a la meva manera de veure, sintetitza més la maduresa del narrador, amb un ritme pausat una carta s’adreça a un absent, tot i que fins el final no corroborem la certesa de la situació vital d’aquesta persona receptora de la carta. Tot i que el recurs de la carta l’hem trobat en altres contes aquí esdevé de tema universal –i no pas específicament andí o mexicà- i encara que el resultat esdevingui previsible amb les indicacions dels dos darrers paràgrafs, el ritme pautat i atent ens convida a la reflexió sobre la realitat de la vida en un moment difícil i com entomar-la.
Encara una observació en el títol de cada conte, potser amb l’excepció del que dona nom al volum, una senzillesa mínima en el títol, gairebé com una imposició perquè no es confongui amb els capítols d’una novel·la, que és el que en resultaria d una simple numeració. A la vista del conjunt dels contes del volum, en la perspectiva de fets insinuats o dignes de consideració, potser aquests títols amaguen en el seu fons intencions ben poc clares.
És possible a partir de treballs com aquest que avui presentem una reconsideració de la interpretació que fins ara s’ha fet de la realitat americana, que en definitiva vol dir reconsiderar la nostra manera d’entendre el món?
Jo no soc la persona més adequada per contestar aquesta pregunta. Jo diria... llegiu-lo i opineu.