dissabte, 18 de març de 2017

Un litigi penal del 1863 sobre el pagament del delme



El bon amic vilafranquí Lluís Ràfols ens ha permès accedir a l'exemplar que conserva de l'edició D”efensas escritas por D. Francisco de Paula Rius i Taulet. Abogado del Ilustre Colegio de Barcelona, en demostración de la inocencia de Pablo Massana y Vendrell, labrador, vecino de San Pablo de Ordal, acusado de hurto de uvas a D. Modesto Lleó y de coacción ilegítima á D. Pedro Ràfols i Llopart, con el fallo proferido por el Sr. Juez de primera instancia de Villafranca del Panadés, el dictamen formulado por el Abogado Fiscal de la Audiencia territorial de Barcelona, D. Manuel Ponce y Vila, y la sentencia acordada por la Excma. Real sala primera de dicho Superior Tribunal en méritos de la causa criminal formada en virtud de denuncia de los espresados delitós. Publicat a Barcelona a la impremta de Valentí Domènech el 1864.
Tot i que la còpia que hem pogut estudiar és incompleta i mancada d'algunes pàgines, és possible seguir-hi gairebé tot el procés que, pel que sembla, en el seu moment va desvetllar un especial interès al Penedès. Primerament hi trobem la defensa realitzada davant el jutjat de Primera Instància de Vilafranca per l'advocat barceloní Francesc Rius i Taulet. Nascut a Barcelona el 1833, Rius i Taulet va exercir d'advocat, company d'estudis jurídics del vilafranquí Ramon Freixas i Miret amb qui sempre el va unir una profunda amistat sovint amb relacions també professionals, va mantenir nombroses relacions amb la nostra comarca de la que en va ser Marquès d'Olèrdola, municipi on va morir el 1899. De la seva voluntat liberal i reformista en pot ser una bona mostra la defensa del cas que comentem en la que, com es podrà veure, el que en el fos es debatia era l'abolició definitiva dels antics delmes. 

 Pau Boada, mural Vinseum

El delme, impost d'origen eclesiàstic, consistia en la dècima part del producte de la terra o els ramats que la pasturaven. En tractar-se d'una renda feudal durant el Trienni Liberal es va proposar la seva abolició, però el decret de 29 de juny de 1921 el va reduir a la meitat, a la vegada que quedaven abolides les percepcions que corresponien a l'estat i als laics. Tot i això, el retorn de l'absolutisme amb Ferran VII el va restablir altra volta, fins que el 29 de juny de 1837 la reina Isabel II el va declarar suprimit juntament amb les primícies. La llei que regulava aquesta supressió, que afectava especialment els ingressos eclesiàstics, no va entrar en vigor fins que el 31 d'agost del 1841 es va legislar una nova contribució de culte i clergat. Tot i que l'any 1846 es va decretar la llei definitiva que considerava la indemnització dels laics per l'abolició del delme podrem veure com gairebé vint anys després encara hi havia qui pretenia mantenir el vell dret de cobrament de delme. Durant anys en els contractes de parceria encara es va fer constar, però, la possibilitat dhaver de pagar-lo, així el 1857 a Sant Cugat Sesgarrigues es pactava en un article addicional: “Si se exige el diezmo lo pagaremos adquiridor y establiente en función de los frutos que nos correspondran.

El litigi que s’aplega en la publicació que comentem és d’uns quants anys després i ens mostra com el tema encara estava viu i era objecte de polèmica. Tot plegat mou la presentació d’una denúncia per robatori que el propietari Modest Lleó presenta contra Pau Massana i Vendrell de Sant Pau d'Ordal qui tenia la cura i administració d'una peça de terra que Modest Lleó tenia donada a parts a Teresa Massana, sogra de l'inculpat. A finals del mes de setembre de l'any 1863 s'havia de collir la finca anomenada Montjuic, al terme de Subirats. Pau Massana i Antoni Puig, aquest darrer com a encarregat del propietari, Modest Lleó, es troben i acorden davant de diversos testimonis portar a terme la partició de dues de cada nou, però quan estan collint i arriben a la tira que en fa deu Antoni Puig la reclama per a Modest Lleó a títol de delme, Massana es nega a acceptar-ho i insisteix que ja han fixat les parts, llavors Puig parla amb el masover de Modest lleó i acaba afirmant que si no es reconeix el delme no volen collir. 

Pau Massana i els seus companys van continuar collint i van deixar les passades -dues de cada nou- que s'havien acordat inicialment. En acabar de collir deixen passar encara un dia i quan veuen que els raïms segueixen als ceps i es poden fer malbé avisen al representant del propietari i cullen la part d'aquest, fet que els obliga a portar-lo al celler del parcer i elaborar-lo allí. És aquest fet el que permet a Modest Lleó portar-lo als tribunals amb l'acusació de furt de fruits. Per acabar-ho d'adobar, a l'hora de la declaració dels testimonis es presenta davant el jutge de Primera Instància de Vilafranca un informe de l'alcalde de Subirats on s'afirma que Pau Massana és agent d'una societat secreta que fomenta les dissensions entre els propietaris i els rabassaires per tal de subvertir l'ordre públic, un argument que veurem repetit de forma més sovintejada cap a finals del saegle XIX, quan la crisi de la fil·loxera determina que hi hagi qui parli fins i tot de la presència de la Mano negra” andalusa a les terres penedesenques. 

En la seva exposició davant el tribunal vilafranquí, Rius i Taulet defensa la inexistència de delicte i ho atribueix a la injustificada cobdícia d'alguns propietaris de terres establertes a cens irregulars denominats de primers ceps, propietaris que no respecten pactes ni contractes i qualifica al seu defensat d'un exemple de pobre emfiteuta. 

Al mateix temps imputen a Pau Massana un segon delicte per haver impedit a Pere Ràfols Llopart d'exercir un dret legítim. Rius i Taulet argumenta que ha estat Antoni Puig, l'encarregat del propietari Modest Lleó, qui ha portat endavant aquesta acusació tot aprofitant que coneixia que Pere Ràfols era enemic declarat de Pau Massana. L'acusació assegura que Massana no volia pagar el delme d'una finca de la vinya anomenada *Darrera Mas Caballé+, situada a la partida dels Pallers, al terme d'Avinyonet. com en l'altre cas s'afirma que es volia, a més de la part pactada, la undècima com a delme.

El jutge de Primera Instància de Vilafranca, José Domingo Llera, dicta sentència el 25 de desembre de 1863 i afirma que la partició de cada deu tires de ceps una pel propietari era un tribut dels parcers de Modest Lleó que es venia pagant des de feia molts anys i així era reconegut: “siendo consuetudinario en el país dicho pago. El resultat és la condemna de Pau Massana per furt de raïms a sis mesos de presó, el pagament de les costes i despeses  del judici i a pagar una indemnització de 90 rals i 41 cèntims, però l'absol del delicte de coacció del que també era acusat. 

Pau Masana va recórrer la sentència a l’Audiència Territorial de Barcelona i l’esmentada edició aplega també el resultat d’aquesta, també a càrrec de l’advocat Francesc de P. Rius i Taulet. Allí es reconeix que el tema de fons era si, a més de les parts pactades, calia abonar a Modest Lleó una de cada deu amb motiu del delme. 

La sentència de l’Audiència reconeix que les diferències són sols civils, és a dir que es refereixen a la part a pagar i el delme, i que dels esdeveniments no en deriven responsabilitats penals. La sala de l=Audiència, formada pels jutges Carlos de Collantes, Victoriano Sudor, Pedro Rodríguez i Mariano Peralta, el dia 11 d’abril de 1854 revoca la sentència del jutge de Vilafranca i declara Pau Massana i Vendrell absolt, tot i que Modest Lleó es podia reservar emprendre accions civils. 

Les principals referències bibliogràfiques sobre el Trienni Liberal són a Ramon Arnabat Liberals i reialistes. El Trienni Liberal al Penedès (1820-1823) publicat per l'IEP el 2004, que inclou abundant bibliografia sobre el tema, i també a Ramon Arnabat Visca la Pepa! Les reformes econòmiques del Trienni Liberal 1820-1823publicat el 2003 per la Societat Catalana d'Estudis Històrics. 
 
Pel que fa al tema de la viticultura penedesenca al segle XIX i en especial sobre la rabassa morta entre altres referències bibliogràfiques podeu veure: Antoni Martorell y Panyellas El Penadès. Notes crítiques sobre les vicissituts de la Agricultura, Industria i Comers durant el sigle XIX... Vilafranca 1902; Pau Benach i Sonet En defensa de la rabassa morta, Barcelona 1911; Belén Moreno Claverías La contractació agrària a l'Alt Penedès durant el segle XVIII publicat per la Fundació Noguera el 1995; VV.AA. De l'aiguardent al cava publicat a Vilafranca pel Tres de Vuit el 2003; també d'aquest mateix any el treball de Joan Solé i Bordes i Antoni Miret i Via Propietat i tinença de la terra a Sant Cugat Sesgarrigues als segles XIX i XX publicat per la Societat Coral El Raïm de Sant Cugat Sesgarrigues; finalment no podem oblidar la recent edició facsímil que Antoni Saumell ha preparat del treball de Victorino Santamaría Recopilación razonada de los usos rurales del partido judicial del Vendrell publicada per l’IEP el desembre del 2005.

Treball publicat a la revista “del Penedès”, núm. 13. Institut d’Estudis Penedesencs. Hivern 2005-2006.




diumenge, 12 de març de 2017

Entre Rímini, Pàdua i Vilafranca (II)

 Afegim alguns detalls més a l'entrada de fa unes setmanes.

Diu que sant Antoni de Pàdua volia predicar la paraula de Déu però els homes no l'escoltaven, llavors va anar a la riba i es va posar a predicar i tots els peixos van sortir a escoltar-lo. Uns diuen que el miracle va succeir a Rímini, i així ho afirma la devoció popular, per tant els peixos eren d'aigua salada, altres asseguren que va passar a Pàdua, a la riba del riu, i per tant eren peixos d'aigua dolça.

Podeu trobar una explicació del miracle a: 

http://www.liederabend.cat/ca/bloc/2-bloc/52-peixos

El claustre del convent i 'hospital de Sant Francesc, de Vilafranca del Penedès, conserva un magnífic mural de majòliques amb la imatge del miracle que se situa al mar, per tant a la platja de Rímini. Es tracta de ceràmica de caire popular però realitzada al segle XX.

Una amable seguidora d'aquest blog ens tramet una imatge del monument que a Rímini recorda el miracle de sant Antoni de Pàdua: 



U

divendres, 10 de març de 2017

Heroïnes anònimes: Paquita Pascual



Parlament lliurament a Paquita Pascual de la distinció d’heroïna anònima, Carme Alomà, dels Xicots de Vilafranca.
Cal Noi-Noi. Vilafranca, 5 de març del 2017.

Paquita Pascual, una vida de voluntariat i servei

Senyora regidora, senyor director de Càritas Sant Feliu, president, cap de colla i membres dels Xicots de Vilafranca, amics i, sobretot, sobretot, benvolguda Paquita.
En aquesta jornada a l’entorn de dimecres vinent, 8 de març, dia internacional de les Dones, crec que cal començar felicitant la colla dels Xicots per la pensada de concedir una distinció al que anomenen una “heroïna anònima”, distinció que porta el nom de Carme Alomà. Habitualment les distincions no es concedeixen als treballs anònims sinó als que destaquen més, però no hem d’oblidar mai que sense les heroïnes anònimes res no seria possible. Vaja, què us haig d’explicar?: Sense colla i sense pinya no hi pot haver castell.
Això de ser un xerrameca i saber coses de la Vilafranca dels nostres temps et dóna oportunitats excepcionals, oportunitats de fer actes de justícia i reconeixement com aquest d’avui a una persona que s’ho mereix més que sobradament però que sempre ha volgut passar desapercebuda, treballar sense que se la vegi, tot i que des de fa una colla d’anys, en especial des del moment que l’estimada i recordada Jordina Gallemí, amiga íntima tan apreciada de la Paquita, es va haver de retirar i després ens va deixar... Des de llavors a la Paquita no li va quedar més remei que donar la cara, no diré posar-se al davant perquè ja hi era al davant, sinó sortir a la fotografia, i això li toca també avui, tan si li agrada com si no. De manera que haig de dir que és per a mi un goig i una satisfacció molt i molt especial poder prendre la paraula en aquest acte.

La Paquita va haver de viure una primera infantesa en els anys de guerra i en els anys de postguerra, es va formar a l’entorn de les entitats de l’església de la nostra vila, d’entrada al col·legi de Sant Elies que per a ella i les seves companyes era com a casa seva, amb una comunitat que com qui diu els tenia l’escola oberta tots els dies de la setmana. Allí, molt anys després, seria una de les fundadores de l’Associació d’Antigues i Antics Alumnes. De les que havien estat les nenes de Sant Elies encara en queda un grup molt nombrós, es reuneixen un o dos cops l’any per a fer aquell exercici tan magnífic que és parlar i recordar. D’altra banda, hi va haver la seva formació en el lleure a l’Acció Catòlica, “l’aspirantat” que se’n deia, en el cas de les noies amb entrada pel carrer de la Font. Ves qui li havia de dir a la Paquita que seria en aquell mateix indret on durant tants anys dedicaria, i encara dedica, els seus millors esforços a Càritas.
Encara que ara pugui semblar estrany jo diria que en aquestes institucions es va formar en un clima d’una certa llibertat de pensament. Home, potser no una llibertat de disbauxa com sembla que entenem anar la paraula però sí una llibertat d’independència, de criteri i també de catalanitat, dins del que significava aquesta paraula en els anys més foscos del franquisme, per exemple l’ús habitual de la llengua pròpia. Fora dels àmbits oficials, la seva llengua era el català, i ho va ser també en aquelles primeres colònies a Valldosera el 1944 i després en la primera edificació de la casa de colònies de Penyafort.
Després dels estudis bàsics i d’un temps d’anar a cosir, la Paquita va estar quinze anys al davant d’un establiment que era molt més que una botiga, al carrer de Sant Joan, fruit d’una iniciativa en la que van participar una colla de persones de la vila, l’Esquei –que així es deia, una paraula que significa una esquerda en una roca cantelluda i a partir d’aquí feu-ne la lectura que vulgueu, però podria tenir un cert simbolisme en els anys del franquisme- es dedicava a promoure i comercialitzar llibres i discos en català i finalment també joguines didàctiques. Quan l’establiment va tancar portes, sortosament la cultura catalana estava ja molt normalitzada. Llavors se li demanar si es podia fer càrrec d’una part dels serveis socials de l’Ajuntament, i allí va exercir la seva labor fins que li va tocar jubilar-se.
Com podeu entendre, aquesta trajectòria correspon perfectament a la celebració d’aquests dies, el dia de la dona treballadora, una dona independent i amb criteri que ha sabut donar un sentit i una trajectòria a la seva vida. Dels jubilats en diuen oficialment “classes passives”, una mentida absoluta en el cas de la Paquita que s’ha seguit movent, ara com sempre, a l’entorn de les parròquies vilafranquines. Justament ara que som al casal d’una colla castellera no podem oblidar que fa una muntanya d’anys que la persona avui homenatjada desenvolupa diverses tasques en l’entorn de la parròquia, una de les quals, potser la més coneguda, és l’organització del seguici de l’ofrena dels balls a l’ofici de sant Fèlix el 30 d’agost. Un dels grans misteris del dia de sant Fèlix és quin ball farà l’ofrena, els presents a ofici especulem si serà un o altre, però la solució al misteri només la sap la Paquita...

Però jo crec que si avui li feu/ li fem un reconeixement a la Paquita és per la seva labor al capdavant de Càritas. Ho va dir ja fa anys en una entrevista: “la meva il·lusió ha estat sempre ajudar els altres”. A principis dels anys setanta, ella diu que cap el 1972, al costat de la seva bona amiga Jordina Gallemí, va començar a col·laborar amb Càritas Interparroquial de Vilafranca. No us penseu pas la Càritas d’ara, ni de bon tros. Tal i com vam recollir en el llibre amb la història dels més de cinquanta anys de Càritas a Vilafranca, aquell va ser un temps en el que les coses es fèiem més amb voluntat que no pas estructura organitzativa, tot i que ara la voluntat dels col·laboradors de Càritas continua essent fonamental en l’entitat. Repartir l’anomenada “ajuda americana” entre els que ho necessitaven, oferir suports puntuals a famílies en una situació difícil o donar menjar i acollida als passavolants, en especial aquells collidors –els “segarretes”- que cada verema omplien la plaça d’aquí davant tot esperant algú que els volgués agafar per a fer feina a la vinya. Al vespre se’ls acollia en un o altre indret de la parròquia, ja fos en algun espai dels Trinitaris o al vell casalot de cal Vallès, al carrer de la Parellada, on se’ls oferia sopar, les grans olles de macarrons que s’havien elaborat a la cuina de Sant Elies.
Històricament, la labor de Càritas és coneguda però poc divulgada, una feina que s’ha de fer, en silenci i sense estridències, però que ha de ser coneguda i valorada en el seu punt just. En aquest temps actual que tantes vegades és notícia el tema de l’habitatge social i la lluita contra els desnonaments, potser algú se sorprendrà si recordem que els primers habitatges socials a la nostra vila, als anys seixanta, els van promoure Càritas, El 1972 Jordina Gallemí es va fer càrrec de la presidència de Càritas Interparroquial de Vilafranca i la Paquita va començar a ser-ne la seva mà dreta, i així només durant 35 anys fins que el 2007 l’estat de salut de la Jordina va fer que la nostra homenatjada, que coneixia el tema fil per randa, es posés al capdavant de l’entitat. La Jordina ens deixaria pocs anys després, l’abril del 2013. I ara en fa deu anys que la Paquita, amb aquest caràcter tan diligent que la caracteritza, es va posar al capdavant.
Ella ha parlat més d’una vegada de situar les persones al davant dels reconeixements i de com el que inspira la labor de Càritas, és la convicció que donar a les persones el que necessiten sempre és millor que haver de pagar  flors i esqueles. Segur que ho veia així l’enyorada Jordina Gallemí que com la Paquita va ser sempre un persona moguda per la misericòrdia. D’elles n’hem après la pràctica d’aquesta virtut cristiana tot un amplíssim grup de voluntàries i voluntaris que avui seguim treballant per a servir els pobres amb la mateixa voluntat i decisió des de les parròquies de Vilafranca, d’una manera senzilla, silenciosa i tan efectiva com les circumstàncies ens permeten ser-ho.
D’aquell 1972 ja en fa 45 anys, gairebé mig segle de treball, una trajectòria de la que en podríem recordar algunes fites, per exemple el 1982 quan, a la vista del nombre de persones que acudien a la parròquia i a l’Ajuntament de Vilafranca demanant alberg, es va procedir a habilitar per aquesta finalitat la casa del carrer de la Font número 35, que formava part del conjunt de l’antic convent dels Trinitaris, després vindria el banc d’aliments al carrer Montserrat, el servei de roba i mobles al carrer de Santa Digna i l’alberg definitiu: el centre d’acollida Abraham.

Al costat d’aquestes dades puntuals hi ha la labor del dia a dia, la necessitat de coordinar els serveis i atencions, les mancances diverses que apareixien en un o altre moment i que cal intentar resoldre, en silenci, amb empenta i generositat, d’aquí un moment ens en parlaran.

Deia Joaquima de Vedruna, una altra dona emprenedora i treballadora, que s’atrapen més mosques amb una gota de mel que amb una bota de vinagre, que vol dir que a tots ens convé aquella carícia i aquella paraula amable, aquell ajut puntual que Càritas ofereix, però també aquest reconeixement que avui la colla dels Xicots de Vilafranca li dóna a una persona com la Paquita, que ens permet que tots li expressem el nostre agraïment de forma ben sincera.
Un reconeixement penso que encertat i merescut, i amb ella el reconeixement a Càritas, la institució que treballa de manera voluntària i altruista oferint col·laboració en un món on només sembla possible la competència. Permeteu-me explicar-ho amb imatges castelleres, Càritas és una entitat on molts fem pinya –i els que encara no hi col·laboreu ja esteu fent tard-, en la seva base hi ha el compromís i la confiança, el mateix que té  l’enxaneta quan s’enlaira o quan, en haver baixat toca pinya i sap que sempre hi haurà unes mans que l’agafaran i la portaran en braços, que sap que sempre hi trobarà aquell petó d’agraïment per la fita aconseguida, un petó que és un reconeixement tan gran que no té preu. Els que en un moment o altre de la nostra vida ens hem aplicat a fer castells, ni que hagi estat només per patir-los des de sota, sabem que enlairar castells té química, que encomana unes sensacions que no tenen preu, en un altre sentit la mateixa sensació que pot tenir una mirada o l’estona de conversa amb aquella persona a la que has ajudat en una situació difícil i que t’ho agraeix. Ho va retratar molt bé el metge Joan Maria Arenas en el seu llibre “Tretze. Històries sense sostre” sobre els passavolants del centre d’acollida Abraham.
Avui tenim el goig de poder manifestar a la Paquita, imatge de Càritas Interparroquial de Vilafranca, una mica de l’estimació que ella, una heroïna anònima, ha donat a tantes i tantes persones durant tants anys.
Felicitats, Paquita. Que per molts anys puguis continuar fent semblants obres amb els mateixos manobres... i molts més que s’hi vagin afegint.