dissabte, 18 de febrer de 2017

Dos textos sobre l'obra pictòrica d'Aureli Andrés



Aureli Andrés, des de la intensitat



Exemple de l’antítesi vital, Aureli Andrés és una persona de caràcter, d’una senzilla humanitat, especialment atent amb tots els que conformen el seu cercle d’amics i coneguts. Però, quan fa camí pel Penedès, trescant per racons més inhòspits a la recerca d’imatges per retenir, prepara les argumentacions cromàtiques i de línies per a una catarsi que s’esdevé realitat tan bon punt travessa la porta del seu estudi, una veritable transformació que canvia en el seu caràcter la pausa atenta per l’energia creativa més atrevida, sense condicions ni fórmules d’obligat compliment.

Va entrar ja gran al món de l’art, fa poc més d’una dècada i mitja, però els pinzells i el color van ser per a ell molt més que una veritable alenada d’aire fresc, van esdevenir una incomprensible ventada, talment una tempesta que va desballestar la seva trajectòria vital per obrir-lo al camí específic de la creació. Des de llavors s’ha aplicat a veure l’art –a contemplar-lo, més que no pas a estudiar-lo-, a visitar sales i museus... i s’ha dedicat a pintar. De retruc han arribat prop d’una cinquantena d’exposicions que es justifiquen soles, que expliquen com, en el silenci del seu estudi, la major part dels quadres són de cara a la paret, si fossin de l’altra banda i poguessin ser contemplats el brogit de la seva força acabaria per provocar el deliri de l’espectador rera la intensitat del seu crit de color, de formes i de símbols.




Davant de la tela a Aureli Andrés no li valen convencions ni formalismes, es deixa anar amb una llibertat intensíssima que li dóna d’entrada una sorprenent vitalitat. Les seves creacions són resultat d’aquesta intensitat sense condicions prèvies. Ho és la vivor del color -olis o pastels- en tota la seva més potent contundència, intensitat directa i primària, tal i com el mateix creador ha volgut denominar aquesta mostra. Hi ha també tota la potencialitat del paisatge, recreacions mítiques de les essències del Penedès interior i el seu entorn, i encara els elements d’un simbolisme que en alguns moments sembla proposar--nos una nova lectura dels vells mites dels enamorats russos de Marc Chagall.

Però Aureli Andrés no defuig tampoc el retrat, amb la mateixa intensitat directa de formes i de colors. Sense caure en el parany fàcil de la caricatura explícita, l’artista ens acosta a la seva visió més directa de la figura, propera a l’expressionisme més absolut o als deliris cubistes dels primers temps, sense intimismes i en un entorn en el que no vol comptar amb l’atmosfera sinó el simbolisme. L’artista afirma que no ha de pintar el que veu sinó allò que s’assembla al que ha vist, però ho fa amb tota llibertat, amb la més absoluta desimboltura en el domini de la línia i el cop de color, sempre amb la total decisió de qui pinta justament allò que li plau.

Les propostes simbòliques d’Aureli Andrés prou es mereixen de l’espectador que s’acosti a aquesta mostra una reflexió més àmplia, quadre per quadre. L’autor ens convida a llegir-ne el títol i visualitzar-ne el contingut, a identificar els elements que actuen de metafòrica imatge de les coses i, si és el cas, a provar de desxifrar-ne el contingut. Són iniciatives posades sobre tela que poden entusiasmar-nos o qui sap si acabaran acostant-nos al deliri, però que en cap cas ens deixaran indiferents. Propostes que ens permeten afirmar que ara mateix Aureli Andrés és el creador més intens i vitalista, el més lliure però també el més solvent que podem trobar en el panorama de les arts plàstiques a casa nostra.

 (Text pel programa de l'exposició d'Aureli Andrés a la sala d'exposicions del Fòrum Berger Balaguer el gener del 2011).
******


(Parlament en l’acte inaugural de l’exposició d’Aureli Andrés al Fòrum Berger de Caixa Penedès el 28 de gener del 2011).

Sr president de Caixa Penedès, amic Aureli, sr Cortés de l’obra social de Caixa Penedès. Benvolguts amics.

Resulta curiós a hores d’ara que, al costat d’aquells que van pel món penjats de medalles, n’hi hagi que insisteixin a no voler acceptar una realitat que haurien de reconèixer. És ben sabut que el nostre és un país amb una certa flaquesa pels títols oficials i potser ve d’aquí que hi hagi qui no vulgui reconèixer que les coses són com són i que la realitat és l’única que ens dóna la veritable certesa dels fets. Ja pot dir el que vulgui l’artista i pintor Aureli Andrés que les parets d’aquesta sala parlen amb una evidència incontestable. No és artista qui en té el títol, o els estudis, o cent diplomes penjats a la paret sinó qui com l’Aureli sent amb força vital i indefugible la necessitat d’expressar-se amb el color sobre la tela. Ho dic amb tota consciència perquè, dins de la dissort d’aquell moment, vaig tenir la sort de conèixer Aureli Andrés i compartir amb ell algunes hores al peu del llit de mort del poeta més important de la Vilafranca del segle XX, el Ton Massanell, poeta i historiador amb lletres majúscules, amb una obra cabdal, de referència obligada, però sense títols ni diplomes.



I tot plegat no és res d’estranyar, potser perquè cada dia són més els que tenen por de caure en determinats jocs que, en nom de l’art i la cultura, sovint ens desconcerten en aquest món nostre tan canviant com al·lèrgic a les prediccions sobre el futur immediat. Por de caure en el joc actual de cert art i certa cultura que no espera donar resposta a les preguntes de l’esperit sinó que es decanta per jocs de superficialitat, de distraccions per passar l’estona... o que ens proposa un llenguatge fosc, únicament accessible als iniciats que desprecien la “incultura” de tots els que no estem disposats a riure’ls les gràcies.

L’Aureli Andrés és ben lluny d’aquest joc, la de la seva obra és d’una vitalitat primària, i potser aquesta autenticitat de primera línia és una de les virtuts que promouen l’estusiame de l’espectador, certament no pas de tots, ni falta que en fa, però és una producció creativa que no ens deixa impassibles i, a més, és un evident exemple d’una antítesi vital que cal explicar: Aureli Andrés és una persona de caràcter, d’una senzilla humanitat, especialment atent amb tots els que conformen el seu cercle d’amics i coneguts, però, quan fa camí pel Penedès – deixeu-me fer un incís i explicar-vos, potser ja és hora de dir-ho públicament, que durant una colla de mesos, quan el Ton Massanell ja era malalt i no tenia prou autonomia física per fer les caminades que tan li agradaven i que havien estat font d’inspiració d’una part prou significativa dels seus poemes, llavors era l’Aureli, ho va ser una colla de mesos, qui el pujava al seu tot terreny i tot dos feien camí cap a un i altre indret, a redescobrir altra volta el paisatge del Penedès, a les ermites i els cims- quan fa camí pel Penedès, us deia, trescant per racons més inhòspits a la recerca d’imatges per retenir, prepara les argumentacions cromàtiques i de línies per a una catarsi que s’esdevé realitat tan bon punt travessa la porta del seu estudi, una veritable transformació que canvia en el seu caràcter la pausa atenta per l’energia creativa més atrevida, sense condicions ni fórmules d’obligat compliment.

Fa poc més d’una dècada i mitja, quan l’Aureli ja no era un jove estudiant, va entrar al món de l’art, però els pinzells i el color van ser per a ell molt més que una veritable alenada d’aire fresc, van esdevenir una incomprensible ventada, talment una tempesta que va desballestar la seva trajectòria vital per obrir-lo al camí específic de la creació, per fer-lo sentir viu, intens, il·lusionat, farcit d’entusiasme, decidit a aplegar tot el món, el seu món, en els espais menuts o immensos, petits i gegantins a la vegada, de la seva obra.

Des de llavors s’ha aplicat a veure l’art –a contemplar-lo, més que no pas a estudiar-lo-, a visitar sales i museus... i s’ha dedicat a pintar. De retruc han arribat prop d’una cinquantena d’exposicions que es justifiquen soles, que expliquen com, en el silenci del seu estudi, la major part dels quadres són de cara a la paret, si fossin de l’altra banda i poguessin ser contemplats el brogit de la seva força acabaria per provocar el deliri de l’espectador rera la intensitat del seu crit de color, de formes i de símbols.

A l’Aureli Andrés no li valen convencions ni formalismes, davant de la tela, es deixa anar amb una llibertat intensíssima que li dóna d’entrada una sorprenent vitalitat, s’hi deixa literalment la vida. Les seves creacions són resultat d’aquesta intensitat sense condicions prèvies. Ho és la vivor del color -olis o pastels- en tota la seva més potent contundència, intensitat directa i primària, tal i com el mateix creador ha volgut denominar aquesta mostra. Hi ha també tota la potencialitat del paisatge, recreacions mítiques de les essències del Penedès interior i el seu entorn, i encara els elements d’un simbolisme que en alguns moments sembla proposar--nos una nova lectura dels vells mites dels enamorats russos de Marc Chagall.


Els seus treballs no defugen tampoc el retrat, amb la mateixa intensitat directa de formes i de colors. Sense caure en el parany fàcil de la caricatura explícita, l’artista ens acosta a la seva visió més directa de la figura, propera a l’expressionisme més absolut o als deliris cubistes dels primers temps, sense intimismes i en un entorn en el que no vol comptar amb l’atmosfera sinó amb el simbolisme. L’artista afirma que no ha de pintar el que veu sinó allò que s’assembla al que ha vist, però ho fa amb tota llibertat, amb la més absoluta desimboltura en el domini de la línia i el cop de color, sempre amb la total decisió de qui pinta justament allò que li plau.

Les propostes simbòliques d’Aureli Andrés prou es mereixen de l’espectador que s’acosti a aquesta mostra una reflexió més àmplia, quadre per quadre. L’autor ens convida a llegir-ne el títol i visualitzar-ne el contingut, a identificar els elements que actuen de metafòrica imatge de les coses i, si és el cas, a provar de desxifrar-ne el contingut. Són iniciatives posades sobre tela que poden entusiasmar-nos o qui sap si acabaran acostant-nos al deliri, però que en cap cas ens deixaran indiferents. Propostes que ens permeten afirmar que ara mateix Aureli Andrés és el creador més intens i vitalista, el més lliure però també el més solvent que podem trobar en el panorama de les arts plàstiques a casa nostra.

dissabte, 11 de febrer de 2017

Auguris o al·leluies en anys de postguerra



A principis de 1946 les vilafranquines “Ediciones Verde y Azul”, al capdavant de les quals hi havia hagut Antoni Sabaté Mill, amb Pau Boada, Manuel Benach i Pepito Esteva a la reraguarda, publiquen als tallers de “Comercial Gráfica Miret” un plec en quart, de 16 pàgines amb la denominació “Retablo del Año 1945”. Apuntem d’entrada que “Verde y azul” apareix com a suplement del setmanari “Panadés” entre els anys 1944 i 1945[1], que les anunciades edicions no van existir mai en sentit estricte o legal, que l’aventura cultural que van suposar va acabar econòmicament molt malament i que la seva petjada més destacada va ser el 1944 la presentació d’una exposició a Vilafranca de Rafael Zabaleta, en concret vint-i-cinc dibuixos dels seus “Sueños de Quesada”, de temàtica surrealista[2], en una exposició al vestíbul del Casal[3] que va ser un veritable fracàs en tots els sentits, malgrat comptar amb una conferència de presentació a càrrec d’Eugeni d’Ors.




Aquest “Retablo” incorpora ja alguns dels gravats que amb anterioritat ja van trobar en alguna edició promoguda per Benach[4] i que finalment esdevindran característics dels treballs d’”Artes Gráficas Vilafranca”, petit taller d’impremta que capitanejarà el mateix Benach, advocat de professió. Aquesta edició ens permet gairebé resseguir el procés de creació de l’esmentat taller, prenent com a base que els gravats eren propietat del mateix Benach i que els va emprar inicialment en edicions fetes a una o altra banda. El cert és que el quart i darrer número de “Verde y Azul” veu la llum el febrer de 1945 i a cal Pepito Esteva ja no hi poden tornar perquè la despesa de la publicació ha de ser assumida lentament per “Panadés”. La brevíssima aventura que ara comentem, a Cal Miret, just als inicis de 1946 tampoc devia resulta falaguera i abans d’acabar aquest any Manuel Benach i Torrents decideix prescindir a nivell empresarial d’Antoni Sabaté, qui no estava tampoc en condicions d’aportar-hi capital, i crea el seu propi taller del que aquell mateix any surten els dos primers volumets que inauguren la col·lecció “Cosas que fueron”, són en concret: Vida y muerte de una calle y Biografia de la Calle de la Fuente, el primer d’Antoni Sabaté Mill i el segon escrit –i no signat- pel mateix Manuel Benach en una labor que continuaria, amb més o menys dificultats i col·laboracions, fins ben entrats els anys setanta.

El “Retablo...” que ara comentem, amb una mida de foli ampliat, compta amb quatre pàgines i mitja d’anuncis. Amb l’interior sense paginar, després d’una portada en la que destaquen, entre les figures simbòliques del geògraf Tolomeu, l’esfera armil·lar equarorial i el matemàtic Euclides. L’edició s’enceta amb un text sobre els calendaris signat Pere Gullo fàcilment atribuïble a Sabaté pel caràcter volgudament catalanesc (ell en deia “català reescalfat”) de la seva prosa en l’obligada llengua castellana: “Tiempo hubo, empero, en que no había maestrillo o sabio con toda la barba sin que llevara debajo del brazo el nuevo Calendario y la gente se lo arrebatara y tragase como brescas”. En realitat una anàlisi aprofundida de la prosa de Sabaté i de la de Benach ens permetria descobrir com la ironia, present en ambdós, és molt més formal en el darrer mentre que Antoni Sabaté, sovint obligat a escriure més per necessitat laboral de subsistència que per pròpia voluntat, no mostra tan respecte pel formulismes de l’expressió.

Tot seguit, es presenta en tres pàgines una crònica de l’enllestit any 1945 amb petites ressenyes indicant dels dies dels principals esdeveniments de la vida social, cultural i religiosa que havien marcar el pas d’aquell any de postguerra. Si aquest text pot ser de Benach, és de Sabaté –amb el pseudònim Mianx, la pàgina dedicada “para mi ilustrado y desconocido XX” amb comentaris d’ètica i estètica a l’entorn d’una obra d’art. Una pàgina sense signar –que ja de correspondre a Benach- inclou comentaris sobre el Museu i en especial el “Museo del Vino, que ha de arrollar a quien no pare mientes en su empuje y a quien se oponga a su avance”. Tan sols dues pàgines, “Música y músicos en orden y concierto” signades per F. Masip semblen tenir nom propi, dedicades a Francesc de P. Bové, Mn. Josep Maideu i Tomàs Berdier.

A la cloenda, inconfusible prosa de Sabaté Mill signada “el retablero”, un “Pronóstico verdadero que con esfuierzo debido/ dicho en estilo retórico y el esmerado vocablo/ que ha leído el retablero ha sacado del olvido/ en un astro prehistórico para solaz del Retablo". Versos de vuit per a marcar la macànica celeste, gelades i coillites, la cultura i els pintors, prediccions del que vindrà: carnaval, conferències, els banys a Sant Vicenç, castells i verema, castanyeres i Nadal i a la cloenda el desig d’un nou any.

(Treball signat Josep Maria Llantet. Revista del Penedès. n. 31. Institut d'Estudis Penedesencs 2015)



[1] Vid. Joan Solé i Bordes Verde y Azul, una aventura cultural de la postguerra,a “Olerdulae” Núm. 3. Museu de Vilafranca, març 1978.

[2] La sèrie completa es pot veure a la recent edició realitzada per la Fundación Zabaleta el 2007 de la que en disposa d’un exemplar la vilafranquina biblioteca Torras i Bages.

[3] Sobre els detalls d’aquesta mostra podeu veure Joan Solé i Bordes. Societat d’Esbarjo, Cultura i Esports La Principal. Llibre del centenari. 1904-2004. Ed. Soc. la Principal. Vilafranca 2004.


[4] Joan Solé Bordes. Una edició de postguerra gairebé desconeguda a revista “del Penedès”, núm. 24, Vilafranca 2011.


dijous, 9 de febrer de 2017

Vegueria del Penedès

Ahir, dimecres 8 de febrer del 2016, va ser un dia històric. El Parlament de Catalunya va aprovar l'adaptació de la llei 30/2010 de 3 d'agost, adaptació que fa que la llei inclogui ara la Vegueria del Penedès. La Llei de Vegueries, encara per desplegar, reconeix ara el territori del Penedès, format per les comarques de l'Alt Penedès, el Baix Penedès, el Garraf i una part de l'Anoia. 

Per primera vegada en la història contemporània de Catalunya es reconeix oficialment la identitat del Penedès. Mai aquest topònim s'havia sentit tantes vegades a l'espai del Parlament de Catalunya. 

Podríem recordar aquí molts noms d'aquells que, alguns en fa més d'un segle, van treballar, han treballat i treballen per coneixement del Penedès, el seu estudi, la difusió dels trets de la seva identitat i el reconeixement de la seva personalitat específica... Molts noms, ens en deixaríem.

Recordem així aquell estiu del 2004 que vam estar treballant per redactar un manifest que impulsés el reconeixement de  la identitat de la nostra terra. Un manifest que va encetar un camí que ha durat més de dotze anys però que ens ha portat a un resultat que sembla finalment inapel·lable. Ara cal escombrar i posar en funcionament, escombrem les velles províncies i fem-nos dignes amb el nostre treball del topònim que ens ha identificat sempre.

Aprofitem l'avinentesa per donar a conèixer alguns documents inèdits que ens parlen de com es va gestar aquell "Manifest pel Penedès", documents que fins ara sols eren coneguts per la junta directiva que llavors encapçalava l'Institut d'Estudis Penedesencs.

Els podeu trobar al nostre blog:

 http://bibliografiavilafrancapenedes.blogspot.com.es/