diumenge, 19 de novembre de 2017

Personatges del Baix Penedès

Notes publicades a la revista de l'Associació per a la Dignitat de la Bisbal (ADB) fins el 2011.


Manuel Bofarull i Terrades
Iniciem aquí un apartat dedicat a personalitats històriques de la comarca baixpenedesenca. Volíem fer-ho, certament, amb el general carlí Joan Romagosa i Pros, fill de la Bisbal i indubtablement el personatge de més pes històric que ha donat el municipi bisbalenc. Sembla de justícia, però, esmentar primer l’escriptor i historiador Manuel Bofarull que va ser qui va estudiar i divulgar la figura d’aquest cabdill carlí.
Tot i que nascut a Badalona el 1923, Manuel Bofarull va arrelar fortament a la població d’Albinyana on es va començar a interessar per la història local i comarcal, activitat que, juntament amb la de creació i correcció literària, el va ocupar totalment a partir del moment que es va jubilar de la seva activitat professional en el món de la banca. Membre promotor i fundador de l'Institut d’Estudis Penedesencs hi va col·laborar en les seccions d’història i especialment en el Grup d’Estudis Toponímics, entitat que li va publicar una munió de treballs. Distingit ja als anys setanta en els premis Sant Ramon de Penyafort del Museu de Vilafranca, el 1986 va publicar Don Joan Romagosa i Pros, un general del Penedès, treball en el que va aprofundir en els aspectes històrics de la figura d’aquest cabdill de la primera carlinada. Anys després es va adonar que la figura de Romagosa donava per molt més i tenia un caire veritablement novel·lesc, aquest va ser el que el va portar a escriure Els hereus de la terra, guanyadora del premi Sant Joan de narrativa del 1986 i publicada l’any següent, que té a Romagosa com a protagonista. Els treballs i publicacions de Manuel Bofarull són molt més extensos, tindrem ocasió de parlar-ne, si Déu vol, en propers números d’aquesta publicació.
********
Els llibres de Manuel Bofarull i Terrades
Tal i com ja vam assenyalar en el número anterior, el senyor Bofarull es va donar a conèixer en l’àmbit penedesenc amb la publicació de Una malaltia sospitosa (el còlera del Vendrell el 1911), premi Sant Ramon de Penyafort i publicat per l’Institut d’Estudis Penedesencs el 1984, al que el seguiria la biografia històrica Don Joan Romagosa i Pros, un general del Penedès, treball també guardonat pel Museu de Vilafranca i editat per aquesta mateixa entitat el 1986, i encara Martí Miret i Caraltó (de general carlí a coronel alfonsí) (2002 Institut d’Estudis Penedesencs), entre molts altres treballs i estudis dispersos. Bofarull es va dedicar igualment a la toponímia, àmbit en el que destaca el seu treball Noms de lloc del terme d'Albinyana en dues edicions de l’Institut d’Estudis Penedesencs, la primera el 1992 i la segona molt ampliada de contingut de l’any 2010.
Ja vam remarcar en l’anterior lliurament com Bofarull entenia la novel·la, entorn en el que va ser distingit amb alguns premis, com a una literaturització d’una realitat, la de la Catalunya i en concret alguns espais del Penedès durant el segle XIX farcits de potencial novel·lesc. La vida militar dels escamots carlins, com el que dirigia en Joan Romagosa era veritablement d’obra de ficció i no deixava de conservar tots els aspectes del mite romàntic d’aquell que, sense possibilitats i sense formació, esdevé una figura indiscutibles en l’àmbit militar. No em direu que no sigui novel·lesc imaginar al bisbalenc Romagosa entrant en formació amb la seva quadrilla a Vilafranca, fent arrencar la placa que donava nom a la plaça de la Constitució (la de Càdis del 1912, “la Pepa”, que l’any vinent en farà dos segles) i fent-la afusellar davant de tothom pels seus soldats, talment amb tot el simbolisme d’un afusellament.
********
Joan Romagosa, Carboner de La Bisbal
Nascut  el 1791 a la Bisbal en l’entorn d’una família absolutament humil, qui seria el futur general Romagosa havia de tenir un caràcter de notable valor i una visió estratègica militar excepcional tota vegada que tota la seva formació es basava en l’experiència pràctica. Pagès, carboner, traginer, potser contrabandista, es va casar l’any 1809 amb Raimunda Hilari, el matrimoni va tenir sis fills entre 1810 i 1824.
Com ens explica l’estudi de Manuel Bofarull editat el 1986, Joan Romagosa i Pros als setze anys ja va prendre part en la Guerra del Francès contra els soldats gals i en concret el 1813 va participar en l’anomenada batalla de la Bisbal. En tornar Ferran VII com a rei absolutista, l’aixecament liberal de Rafael de Riego el 1820 va donar pas a l’anomenat Trienni Liberal i l’obligació del rei d’acceptar la Constitució de Cadis -la popular “la Pepa” de la que enguany en celebrarem ens dos segles de la seva promulgació- fins el 1923 quan el seu parent francès envia l’exèrcit dels Cent Mil Fills de Sant Lluís per donar suport a l’anomenada guerra reialista que entre 1822 i 1823 aconsegueix tornar a imposar el règim absolutista. En aquestes lluites Romagosa hi participa també activament en favor de la causa absolutista o reialista, de manera que el trobem amb un grup d’homes entrant al Vendrell i arribant fins a Valls. Així les coses, el reconeixement del seu valor i sentit de l’estratègia militar li comporta el 1822 l’ascens a mariscal. El seu cos militar entra a Vilafranca, és el 4 d’agost de 1822 i, tal i com era habitual, una de les primeres coses que porten a terme és l’afusellament públic de la placa que donava nom a la plaça de la Constitució, aquella pobre “Pepa” que els reialistes –els que després van esdevenir carlins- no van acceptar mai convençuts que el millor per al país era el sistema del despotisme il·lustrat –“tot pel poble però sense el poble”- allunyat del que ara anomenaríem democràcia.
********


El general Romagosa.
Com explicàvem en el número anterior de la revista en base a  l’estudi de Manuel Bofarull editat el 1986, Joan Romagosa i Pros havia estat ascendit a mariscal el 1822. Entre 1823 i 1825 va fer estada a Barcelona i poc després el trobarem de governador de Mataró fins l’any 1827. Aquest any, però, es produeix l’anomenat aixecament dels “Malcontents”, a càrrec dels que a Catalunya consideraven que la política de Ferran VII no mantenia la línia del més remarcat absolutisme. El cert és que l’antic règim absolutista tenia greu problemes de supervivència econòmica, tot i la misèria general que recorria el país, de forma que el rei havia de fer concessions als qui tenien el poder econòmic, es a dir a la nova classe emergent: una burgesia que volia més quotes de poder polític.
Joan Romagosa, el nostre insigne bisbalenc, es va traslladar a Madrid i un cop enllestit l’aixecament dels Malcontents va ser anomenat governador de Ciudad Rodrigo, a l’altra banda de la península, on hi va fer estada de 1827 a 1834. Aquest darrer any les coses havien canviat de forma significativa, el rei Ferran VII havia mort l’any abans i l’ascens al tro d’Espanya de la seva filla, la nena Isabel, no havia agradat al germà del rei difunt, el pretendent Carles, qui va reivindicar el seu dret a ser rei en seguir la línia masculina, amb ell la línia absolutista va iniciar la que es coneixeria com a Primera Guerra Carlina.
Amb aquest motiu, l’anomenat general Romagosa va retornar i va estendre el moviment carlí per bona part de Catalunya tot defensant, com sempre, els ideals de l’absolutisme, així va unificar les diverses partides carlines i les va organitzar, eren els mateixos anys que la malaltia del còlera s’estenia per Catalunya.
El 17 de setembre de 1834 el bisbalenc Romagosa era a Igualada, allí va ser capturat per les forces reialistes i quatre dies més tard afusellat, així va acabar, al peu del canó, la història del reconegut estratega militar absolutista; avui té sols el record de la història i una placa amb el seu nom en un carrer de la població on va néixer.
********
Alfons Maseras
Nascut el 1884 a Sant Jaume dels Domenys, la seva família es va traslladar ben aviat a Barcelona amb la seva família. De ben jove va freqüentar els ambients bohemis de la capital, on era un habitual d’Els Quatre Gats, allí fa relació amb Picasso. Comença a publicar poemes a la revista “Joventut” que encapçalava el vilafranquí Lluís Via, allí utilitza el pseudònim “Jaume dels Domenys” tot recordant la seva vila nadiua.
Als dinou anys es baralla amb el seu pare i se’n va a París. Torna un any després on inicia la seva producció literària amb el volum de relats Tres balades (1903), el 1905 publica un aplec narratiu titulat Escull. Col·labora en diverses publicacions de l’epòca i, amb poc més de vint anys, publica poesia i diverses novel·les que s’han consideta influenciades per l’obra de l’italià Gabrielle d'Annunzio, així el 1908 Edmon a l’entorn de les cartes d’un romàntic, el mateix any La fi d'un idil·li sobre les relacions amoroses en una família burgesa, i  encara Fets i paraules de mestre Blai Martí, considerada una novel·la filosòfica i de crítica social.
Si en algunes d’aquestes obres hi apareix de forma transversal el paisatge penedesencs i la descripció de la seva terra, el 1909 veu la llum la seva novel·la històrica L'adolescent, ambientada a l'antiga Babilònia. Aquesta obra li va aportar una gran anomenada i en especial pel caire escandalós que per a l’època tenien algunes de les seves escenes, de manera que hi va haver una versió ciutadana, a més de diverses reedicions.

Després de l’etapa de formació i les seves primeres produccions, el 1910 es va traslladar novament a París, aquest cop per a residir-hi durant sis anys i del que en va sortir un any després el dietari Sota el cel de París (1910) on va aplegar les impressions dels primers dies del seu retorn a la capital francesa. Escriu al diari Le Figaro i publica la seva única novel·la en francès, L'arbre du Bien et du Mal. El 1914 emprèn un viatge per l'Amèrica del Sud, mogut per la curiositat i les ganes de veure món i torna a París quan s’ha iniciat la Primera Guerra Mundial. Seguint l'interès periodístic i amb la idea de descriure'n els fets, passa diversos dies al front de l'Est de París, una experiència que marcarà algun dels seus relats posteriors.
Inicia les col·laboracions com a corresponsal de La Veu de Catalunya, i acaba la següent obra, Ildaribal (1915), una novel·la històrica sobre un noi romà de Tarraco. Posteriorment retornarà a a Barcelona amb la idea d'establir-s'hi definitivament, coneix Eugeni d'Ors i esdevé el seu secretari personal. El 1918 es casa amb Dolors Baltà,amb la que tindrà dos fills, mentre passa del modernisme artístic als postulats noucentistes. Cap al 1923 publica tot un seguit de novel·les breus, com L'esclau i la circassiana (1923), La sospita (1923) i La Venjança d'un poeta (1924).L’arribada de la dictadura de Primo de Rivera desestabilitza la seva trajectòria i determina que l’any 1924 sigui destituït de tots els seus càrrecs, de manera que decideix deixar la família i tornar a París.
El 1924 deixa enrera la seva família i torna a París, allí li encarreguen la direcció de un nou periòdic, Le Courrier Catalan, que intentava dur a terme una campanya política i diplomàtica contra la dictadura de Primo de Rivera. Allí Maseras intenta igualment continuar l'obra de l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana que havia estat clausurada pel dictador. Corresponsal de La Veu de Catalunya i decidit divulgador de les idees catalanistes, publica novel·les com La fira de Montmartre (1926), on dibuixa la seva situació personal a París, i Una vida obscura (1927).

El 1928 retorna a Barcelona decidit per dedicar-se exclusivament a l'escriptura i a la seva família, publica poesia -Poemes minúsculs (1937), Invocació i altres poemes (1938), A Europa (1938)-, novel·la -Zodíac (1934), L'estudiant de Cervera (1935)- i estrena obres de teatre com L'hereu (1929), Guerau i Marta (1931) o Ermesendis (1936). Destaca igualment com a traductor de Molière, Shakespeare, Balzac, Tolstoi o Zola entre altres. Les dificultats de la guerra civil espanyola, la mort d’un fill al front i els problemes de salut l’ensorren, tot i això emprèn el camí de l’exili el gener de 1939 en un camí cap a França que serà el darrer en morir l’octubre d’aquell mateix 1939 quan tenia sols 55 anys.

********
El músic vendrellenc Benvingut Socies
La figura universal de Pau Casals, de qui parlarem un dia d’aquests, ha eclipsat altres músics del Baix Penedès també prou destacables, un d’aquests va ser el pianista Benvingut Socies i Mercadé, nascut al Vendrell el 1877 i mort a la mateixa població el 1951. Va endinsar-se en el món de la música a l’escolania de Montserrat, allí va estudiar orgue i també amb el pare de Pau Casals, tenia bona amistat amb qui seria el gran violoncel·lista tota vegada que eren gairebé de la mateixa edat, compartien la passió per la música i tots dos van tocar conjuntament en nombroses ocasions. El 1907 Socies era a París donant concerts i el 1910 als Estats Units, on va exercir de professor de conservatori, també va realitzar interpretacions a Londres amb notable reconeixement, però en esclatar la primera guerra mundial va tornar a Catalunya. El 1919 va ocupar la càtedra de perfeccionament de piano al Conservatori del Liceu de Barcelona d’on en va ser professor fins el 1936.
Diuen que Benvingut Socies era molt tossut i despistat i no sabem si va ser per això que es va enemistar amb el seu amic d’infantesa Pau Casals fins que el 1926, amb motiu de la celebració de la I Exposició d’Art del Penedès a Vilafranca es va aconseguir que tornessin a donar un concert, va ser el dia 1 de setembre al Teatre Principal, ara cal Bolet, i les cròniques diuen que va tenir un caire memorable. El programa va ser la “Sonata en la (op.69)”, de Beethoven; “Adagio”, de Bach; “Allegro spiritoso”, de Senaillé; “Air”, de Huré; “Allegro apassionato”, de Saint-Saëns; “Carnaval de Viena”, de Shumann que interpretà Socies sol al piano, i per acabar la “Sonata” de J.B. Breval.
D’aquell retrobament en va venir que entre 1930 i 1935 Socias formés part de l’orquestra Pau Casals fins que amb la guerra civil es va moure per Europa i Amèrica. La segona guerra mundial el va portar de retorn a la vila del Vendrell on va passar els darrers anys de la seva vida dedicat principalment a la composició. Entre les seves obres hi ha nombroses composicions religioses, entre les quals rosaris, una Salve Montserratina, uns Goigs a Sant Salvador i algunes misses. També va escriure sardanes i música de cambra.
********

Josep Maria Jané Samsó, de l’Arboç

Just quan em posava a redactar aquesta col·laboració m’arribava la notícia del traspàs del mestre i amic arbocenç Josep M. Jané, a qui tots coneixíem com “el Jané de les Amèriques” tot fent referència al seu històric establiment de confecció situat al carrer Major. Al darrera, en una mena de rebotiga a la que s’entrava pel carrer del costat, hi havia l’Arxiu Arbocenc del que en Josep M. Jané n’havia fet la labor de tota la seva vida. No hi havia res a la vila arbocenca que el senyor Jané no ho sabés i sovint anaven a cercar-hi imatges de sant Jordi, tema del que n’era un col·leccionista extraordinari

Crec que vaig conèixer el senyor Jané de la mà del també arbocenc Esteve Cruanyes, un i altre van portar durant anys i panys el tema dels estudis de cultura local a l’Arboç, de la seva mà, i amb l’ajut de la parròquia, va fer camí la revista en català “Fe i Vida” en els anys més difícils del franquisme. Ells van ser els puntals a l’Arboç de la fundació de l’Institut d’Estudis Penedesencs, entitat que li va publicar alguns estudis d’història i una excel·lent biografia de l’abat Escarré que es pot dir que va ser l’obra de tota la seva vida.
Va morir el passat 15 de juny als 90 anys. Era una persona de tracte especialment exquisit, amic de la conversa distesa i la broma irònica, col·laborador incansable en tot el que fos la cultura del Penedès, havia estat distingit amb la creu de Sant Jordi de la Generalitat el 1995, però potser la distinció que més li va resultar agradosa va ser el 2011 el Premi de Cultura Penedès en reconeixement a la trajectòria de tota una vida.
********
Joan Perucho, la fantasia a Albinyana
El proper mes d’octubre farà deu anys de la mort d’un dels narradors més singulars de la literatura catalana del segle XX. Nascut a Barcelona el novembre de 1920 Joan Perucho es va doctorar en dret a la Universitat de Barcelona i va exercir con a jutge a la capital catalana. La seva passió sempre fou, però, la literatura, en especial els temes relacionats amb la fantasia, i també els assaigs a l’entorn de l’art i de la gastronomia. Era home d’una cultura extensíssima i de la més alta erudició, va conrear la poesia i la novel·la, però també els articles a la premsa de manera constant i va formar part durant dècades del nucli de la revista “Destino”. D’entre els seus nombrosos volum de narracions potser en podem destacar especialment “Les històries naturals” per estar ambientada en part a les nostres terres durant el segle XIX. Al costat de distincions com el doctorat “honoris causa” de la Universitat Rovira i Virgili, premis literaris i reconeixements hi ha treballs de Perucho com “El libro de la cocina española. Gastronomía e historia”, escrit conjuntament amb Néstor Luján i publicat el 1972, que són des de fa dècades veritables monuments d’obligada referència biogràfica i gastronòmica.
El 1960 va comprar una casa vella a Albinyana que ell datava d’entre el segle XVII i XVIII, la va anar arreglant tot gaudint de la tranquil·litat i el refugi lluny dels neguits de la gran ciutat. A Albinyana hi tenia Perucho els seus fantasmes particulars, sempre vigilats pel seu gat, i bona amics com els veïns del poble o el també escriptor metropolità Manuel Bofarull. A can Perucho el nostre escriptor hi va compondre el seu llibre de poemes “Quadern d’Albinyana” (1983) i va ser a les golfes d’aquesta casa on es va trobar la famosa “Llibreta d’en Xaconin: dietari d'un soldat reialista del Penedès en una edició comentada que van preparar Josep Nin, Ramon Arnabat, Manuel Bofarull i Josep Anton Ventura i va editar el 1993 l’Institut d’Estudis Penedesencs.
********






Aureli Maria Escarré, de l’Arboç a Montserrat
Nascut a l’Arboç l’any 1908, Francesc Escarré va realitzar estudis monàstics i als quinze anys quan va ingressar a la comunitat de Montserrat va canviar el seu nom pel d’Aureli Maria. Després de ser investit sacerdot va realitzar estudis a Roma, on va tornar durant la guerra civil espanyola després d’haver pogut fugir del país mercès a un salconduït que li va facilitar el vilafranquí Pere Grases, secretari particular de l’alcalde de Barcelona, Pi i Sunyer.
En tornar a Montserrat va exercir el càrrec de prior de Montserrat en els anys de l’abat Marcet fins a ocupar aquest càrrec elegit per la comunitat el 1941. En aquests anys va continuar la labor de restauració del monestir i va treballar per fer una comunitat monacal jove, ben preparada i disposada a donar una nova empenta al símbol religiós de Catalunya.
En aquest sentit Escarré va treballar per la reconciliació dels catalans que s’havien enfrontat a un o altre bàndol durant la guerra, va promoure l’Entronització de la Marededéu el 1947, i va dialogar tant amb els representants del franquisme com amb representants dels moviments catalanistes a la clandestinitat. En una d’aquestes activitats cal situar, ara fa cinquanta anys, les seves declaracions sobre el general Franco al diari francès “Le Monde”, el novembre de 1963, ara en fa cinquanta anys. Van ser aquestes declaracions les que el van portar a l’exili, on va morir el 1968. El seu cos va retornar anys després a la cripta montserratina que acull les despulles dels abats del monestir benedictí.
********
Josep Cañas i Cañas, l’escultor de Banyeres
Aquest estiu hem celebrat els cinquanta anys del vilafranquí monument als Castellers obra de l’escultor més destacat de les nostres terres, Josep Cañas i Cañas nascut a Banyeres del Penedès el 1905. Fill d’una família pagesa des de ben jove va mostrar la seva extraordinària capacitat pel modelatge de figures i el dibuix. Format en els paràmetres noucentistes, Cañas va portar a terme una obra àmplia i diversa en els camps del dibuix, la pintura i, sobretot, l’escultura. Ja va estar present en les exposicions d’art del Penedès de la segona meitat dels anys vint quan just era un adolescent.
Tot i que una part ben significativa de la seva obra la va realitzar en el període de joventut dels anys trenta la seva trajectòria es va veure directament influenciada per la seva estada a terres americanes en els primers anys de la postguerra, als Estats Units i, sobretot a Mèxic on entre 1948 i 1954 va portar a terme una obra àmplia, posteriorment aplegada en edicions i estudis, a l’entorn dels rostres i les figures indígenes d’aquelles terres. En retornar a Catalunya realitza algunes de les seves obres escultòriques més populars con  l’esmentat monument casteller vilafranquí, el de la sardana a Barcelona, del 1966 o el també casteller Quatre de Vuit del Vendrell (1976).
Reconegut amb nombroses distincions també cal destacar la seva labor com escriptor de la que n’han resultat diversos llibres i encara una part inèdita d’aquesta obra a la seva mort el 2001. Un any després va obrir les seves portes a Banyeres el museu  a ell dedicat, situat a la que va ser la seva casa nadiua i que acull una mostra significativa dels seus treballs creatius en les diverses disciplines que va conrear.
********
Marta Mata i Garriga, pedagoga de Saifores
Tot i que nascuda a Barcelona el 1926, Marta Mata era d’orígens penedesencs, a can Mata, a Saifores, terme de Banyeres del Penedès, on la fundació que porta el seu nom continua portant  a terme una important en l’àmbit de la pedagogia. Allí s’aplega des de fa dècades l’Escola d’Estiu del Penedès i va ser també allí que vam tenir la sort de conèixer-la encara activa treballant en aquella sala de la banda alta de l’immens casalot, a l’entorn d’una taula immensa on tenia escampats tants i tants papers de treball. Una sala des de la que s’albirava tot el paisatge del Penedès i des de la que era possible entendre amb un cop d’ull el sentit de la comarca com identitat geogràfica natural.
Directament vinculada a la pedagogia per la seva mare Àngels Garriga i la tradició educativa dels anys republicans. A Marta Mata li devem haver estat una decidida impulsora dels moviments de renovació pedagògica fins i tot en els anys més difícils del franquisme. Fundadora de l’escola de mestres Rosa Sensat i decidida impulsora de l’escola catalana, va escriure nombrosos treballs adreçats als infants i també molts altres sobre aspectes de renovació d’una pedagogia que ella veia directament lligada amb l’entorn i amb la realitat més propera dels infants: conèixer la terra i la natura, el paisatge i el treball humà que sobre ella es desenvolupa. D’aquí que diverses escoles arreu del país portin el seu nom.
Precisament l’Escola d’Estiu del Penedès de Saifores ha estat un dels puntals bàsics de la reivindicació de la unitat penedesenca en el que ara ha estat el reconeixement de l’àmbit de planificació territorial de la que ha de ser la futura Vegueria del Penedès. La identitat de la comarca penedesenca, esquarterada en quatre comarques administratives i dues províncies era un aspecte del que Marta Mata n’havia estat sempre una decidida defensora, però d’aquest aspecte reivindicatiu que va ser la seva labor política, n’haurem de parlar en el proper número.
********
Marta Mata, política
En el número anterior parlàvem de Marta Mata com a pedagoga i vinculada a Saifores, però creiem que no seria just si oblidéssim que al costat d’aquesta faceta, i també directament vinculada a ella, hi ha la dimensió política de qui fou una figura senyera del socialisme català fins i tot en els anys de la dictadura franquista. En aquest sentit hauríem de dir que per a Marta Mata hi havia una faceta política de diferents nivells, per una banda el municipal, però també l’autonòmic i fins l’estatal. En tots ells hi va deixar sentir el seu compromís amb l’educació des del lema “política és pedagogia i pedagogia és política”.
En aquest sentit tenia ben clara la labor que es podia fer en l’àmbit educatiu des d’una perspectiva política que creia en el dret a l’educació per a tothom, en la convicció que el català havia d’ésser conegut i emprat per tots els infants que l’havien de tenir com a llengua vehicular en acabar els estudis secundaris. Va exercir com a regidora d’Educació de l’Ajuntament de Barcelona entre 1987 i 1995, sempre militant en les files del PSC en concret en el sector que capitanejava Raimon Obiols, i en aquest càrrec a crear i impulsar l’Associació Internacional de Ciutats Educadores, des de la perspectiva que la societat i el seu entorn ha de tenir una vinculació profunda en el procés educador, un procés que en bona part té la seva base en el coneixement de l’entorn. Com a mestra era conscient dels elements d’identitat del nostre Penedès i va donar suport al moviment per la Vegueria del Penedès en els seus primers anys d’activitat.
Elegida diputada a les Corts el 1977, en la candidatura del PSC per Barcelona, va ser reelegida el 1979 i va renunciar-hi el 1980 per formar part de la candidatura del PSC al Parlament de Catalunya, labor en la que es va mantenir i va ser reelegida fins el 1988. Senadora a nivell estatal de 1983 a 1984, hi va tornar de 1993 a 1996. Va ser una de les ponent de la primera Llei de Normalització Lingüística aprovada pel Parlament de Catalunya. Entre 1986 i l’any 2002 va ser membre del Consell Escolar de l’Estat.
Va morir l’any 2006 però el seu llegat i la seva empenta continuen actives en el patronat de la Fundació Àngels Garriga de Mata que porta el nom de la seva mare i que gestiona la casa pairal de Saifores.
********
Pau Sicart, músic
Nascut a Sant Jaume dels Domenys el 1901 es va iniciar en la música a la parròquia de la seva població, més endavant va seguir estudis de música a l’escola del Vendrell i a Vilafranca amb el mestre Vinyals. El 1926 va agafar la direcció de l’Orquestrina Catalana que després va esdevenir l’orquestra Albéniz. En aquesta època de joventut ja s’havia decantat específicament per la música de sardanes a la que dedicaria algunes de les seves més destacades composicions.
En aquella segona meitat dels anys 20 va enamorar-se d’una arbocenca, Montserrat Sense, li va dedicar la seva primera composició per a sardana, “La Montserrat”, que la cobla Barcelona va estrenar a Llorenç del Penedès. En casar-se va passar a viure a l’Arboç on el 1928 va estrenar la composició “Visca la Festa Major!” de caire marcadament costumista, amb lletra d’Albert Suriol i que es va estrenar al teatre Arbocenc, a la població que la va inspirar.
Després de la guerra civil va reestructurar l’orquestra Melodia del Vendrell que així va esdevenir cobla- orquestra i a la que va dedicar tota l’activitat professional fins a la seva jubilació. Va rebre diversos homenatges i reconeixements, entre altres i poc abans de morir l’estrena de la seva sardana “A Sant Jaume dels Domenys” que va interpretar la cobla Melodia, la seva cobla.
Al seu traspàs, l’any 1990, va deixar una nombrosa producció musical: obres religioses, caramelles, danses, una opereta, composicions folklòriques i sobretot sardanes. Recentment s’ha editat un disc que recupera i difon sardanes i cançons a càrrec de la soprano Olga Miracle, soprano, Xavier Martínez, tenor, i Josep Buforn, piano (Música Vivit. DD01158). Allí hi podem trobar peces com “la nostra dansa”, “Primavera”, “la Giralda de l’Arboç”, “Danses i castells” o l’”Himne de la Coral Banyerenca”. Malgrat tot, no és possible trobar-hi “Amunt i crits”, composició de caire casteller que suposàvem una sardana i que ha esdevingut una expressió popular penedesenca: quan es volia estimular una feina es deia “Amunt i crits!” i la colla contestava “del mestre Pau Sicart!”, i malgrat tot no hem pogut localitzar cap referència d’aquesta composició, que no consta com a sardana en cap arxiu. Aprofitem així aquesta fiunestra penedesenca per demanar si algú ens pot aportar alguna dada sobre aquest petit misteri penedesenc.
********
Esteve Cruanyes, historiador arbocenc
Figura senyera de la bibliografia arbocenca i penedesenca del segle XX.  Vam fer coneixença en rebre el premi Sant Ramon de Penyafort del Museu de Vilafranca pel seu estudi de divulgació sobre les esglésies romàniques del Penedès, una obra de referència que es completava amb un mapa molt acurat, amb els seus mateixos dibuixos i de la que se’n van fer dues edicions ara introbables. Eren els anys de les primeres reunions per tirar endavant la constitució de l’IEP i en ell reconeixíem un d’aquells constants recercadors locals dels anys més difícils de la postguerra amb fites que ens parlaven de la seva labor a la parròquia, al setmanari “Fe i Vida”, en la constitució de la colla castellera dels Minyons de l’Arboç, en les edicions locals i en l’estudi del romànic penedesenc, àmbit en el que ens oferiria altres treballs significatius.

A l’Arboç, Esteve Cruanyes va ser la mà dedicada a escriure i investigar, com una mena de contrapartida al senyor Gener de les Amèriques, el voluntari arxiver del poble, el dipòsit de la saviesa que Esteve Cruanyes remenava a l’Arxiu Arbocenc. De tot plegat en va resultar una bibliografia prou àmplia en edicions diverses i constants, ni que fos un cop l’any a l’entorn de la Festa Major de la vila de les puntes al coixí. En conjunt una producció que ha de merèixer un treball seriós i aprofundit que remarqui la vàlua de la labor específica de Cruanyes, és a dir la constància de qui va portar a terme una tasca de suplència que va saber atendre bona part del Penedès, especialment en l’àmbit dels estudis de patrimoni arquitectònic, la toponímia i l’onomàstica, i els més diversos aspectes de la història arbocenca.

Després de ser-ne membre fundador i vocal de les primeres juntes directives, el 1990 va ser elegit segon president de l’Institut d’Estudis Penedesencs, càrrec que ocuparia fins el 1994 i encara amb reelecció el 1995. Sota la seva presidència l’entitat va mantenir la línia de continuïtat fundacional i va consolidar diversos aspectes com les Jornades d’Estudis Penedesencs. Més enllà, però, de tot el currículum personal de la seva trajectòria, hi ha la seva personalitat, al tracte d’amic, la bonhomia del seu caràcter i a l’indefugible optimisme de constància en la passió per la terra que ens va saber encomanar a tots els que vam tenir la sort de poder ser al seu costat. En va deixar el febrer del 2010.
********
Juan Marsé, novel·lista
Potser algú s’estranyarà de veure aquí el novel·lista Juan Marsé, nascut a Barcelona el 1933 i considerat un dels mestres de la literatura castellana contemporània, amb nombrosíssims premis i reconeixements internacionals. Se n’estranyarà igualment perquè és prou conegut que el territori novel·lístic de Marsé és gairebé de forma exclusiva el barri barceloní del Guinardó, a l’entorn del carrer Verdi i que mai no s’ha interessat no tan sols per fer allò que se n’ha dit “la gran novel·la de Barcelona”. El cert és, però, que Marsé té arrels familiars al Baix Penedès, a Sant Jaume dels Domenys hi tenia uns mig avis, va passar els estius una bona colla d’anys a l’urbanització Priorat de Banyeres i ara té una casa d’estiu a Calafell. A banda, va ser un dels membres destacats de l’anomenada “escola de Barcelona” que apareix en tots els estudis de literatura castellana però que en realitat hauria d’anomenar-se “escola de Calafell” perquè era en aquesta població on es reunien a l’estiu, a l’entorn de la casa –ara casa museu, arran de mar- i la barca que tenia en Carlos Barral, el poeta i editor. Allí es trobaven Marsé, Gabriel García Márquez, recentment traspassat, Mario Vargas Llosa, el novel·lista madrileny Juan Garcia Hortelano, el poeta Jaime Gil de Biedma i altres noms de primera línia de la literatura contemporània en llengua castellana.                
A banda, darrerament hem vist com Marsé té la temptació de deixar anar algunes referències penedesenques a les seves darreres novel·les. La penúltima que va veure la llum “Canciones de amor en Lolita’s club” (2005) aportava referències a cançons de la vilafranquina Glòria Lasso que el novel·lista qualifica de “cantante oriunda del Penedès”, i  encara, a les darreries de la novel·la, feia esment a un establiment a mig camí entre Sitges i Vilanova. Aquest estiu hem tingut l’oportunitat i la calma suficient –a Marsé no se’l pot llegir amb presses- de rellegir la seva darrera obra en prosa: “Caligrafia de los sueños”, publicada el 2011, on hem retrobat l’episodi en el que el protagonista, un adolescent de quinze anys de nom Mingo, tot i que ell es fa dir Ringo, passa unes setmanes d’estiu a casa dels avis a Sant Jaume dels Domenys.
La població del Baix Penedès és caracteritzada pel caire polsós dels seus carrers i espais pagesos, són els anys quaranta, en l’espai més dur de la postguerra, i el protagonista amb una escopeta de balins aconseguirà matar un pardal, amb tot el que això suposa d’alegria per un fet considerat llavors “d’adults” i de tristor per l’animal indefens que mor. És la novel·lística de Marsé, farcida ara com sempre de sensacions, de la tristor i el goig de les petites coses en la vida d’uns personatges de les classes més humils en aquells anys de postguerra.

********

Josep Aixalà i Casellas, escriptor vendrellenc

Posem cloenda a gairebé una dotzena de personatges del Baix Penedès que han anat ocupant aquest secció. Ho fem amb l’escriptor vendrellenc Josep Aixalà, personatge malauradament poc conegut i que hem descobert com qui diu una mica per casualitat en base als oferiments que de forma periòdica fan arribar els llibrers de vell; una publicació signada per Aixalà i referida al Vendrell ens va cridar l’atenció i la consulta a la xarxa ens va aportar algunes dades sobre la seva biografia, el seu treball i l’obra que ens ha deixat.

Tot i que nascut al Vendrell l’any 1860, al carrer Nou, a "Ca l'Omellons", de molt jovenet va emprendre el camí americà cap a l’illa de Cuba i va ser allí on va fer carrera com a autor de nombroses publicacions i cròniques, entre les que no oblidava els records de la seva terra penedesenca. Potser seria, però, aquesta absència americana de tants anys la que va acabar passant comptes amb la seva memòria, mig oblidada entre nosaltres, especialment a partir de la seva mort a l'Havana l’any 1944.

A terres americanes publicava al “Diario de la Marina”, eren les anomenades “Divagaciones de un español”, on diuen que les seves proses aconseguien el difícil equilibri entre el que és universal i el que és local, de manera que sovint relacionava fets internacionals amb detalls i anècdotes de la seva terra nadiua. Entre els volums en llengua castellana que va publicar aplegant articles i treballs a la premsa de l’illa podem remarcar “Cromos de antaño” de l’any 1937, i “Siluetas femeninas” del 1942. 

El contacte amb la premsa vendrellenca, i específicament amb el setmanari “El Baix Penedès” dels seus amics de la impremta Ramon, li va permetre mantenir la pràctica d’escriure en català. El resultat en van ser un conjunt de proses que s’aplegarien en diversos volums: “Hores Vagaroses” veuria la llum el 1928 i es reeditaria el 1983, “Pensant en la Vila” el 1929, un any després “La Font de la Menya”, “L’aigua de Santa Tecla” el 1933 i finalment “Del Vendrell a l’Havana”, volum que patiria la maltempsada de la guerra civil.

Com que a l’Havana era encara ben notable la presència i la labor catalana, va aconseguir la difícil iniciativa de publicar-hi alguns volums en català tot i que no de caire literari sinó divulgatiu, en concret: “La propietat d’una obra artística” (1913), i el “Parlament del Centenari de la Societat de Beneficència de Naturals de Catalunya” el 1940.





divendres, 10 de novembre de 2017

Revistes del Baix Penedès

Notes publicades a la revista de l'Associació per a la Dignitat de la Bisbal (ADB) fins el 2011.


Publicacions locals i comarcals


 L’aparició de noves publicacions i mitjans de comunicació està directament relacionada amb la intensitat de la vida política i social de cada moment. Així trobem “El Vendrellense” que va ser el primer setmanari de la comarca i va començar a publicar-se el 1859. A partir d’aquí la premsa local i comarcal va anar prenent volada, principalment a les tres capitals de l’àmbit del que anomenem Penedès històric. Al segle XX l’aparició de noves publicacions va esdevenir sovint un instrument de difusió de les ideologies dels seus editors o el mitjà per donar a conèixer les activitats de determinats col·lectius. Actualment, però, el tret característic d’alguns d’aquests mitjans comarcals és la seva professionalització, tot i que no s’ha bandejat l’altruisme de molts col·laboradors i la convivència amb altres publicacions de caràcter local que, tot i ser modestes, realitzen un indiscutible servei.  Un bon exemple d’això últim és la que teniu a les mans, de tot plegat n’anirem parlant en aquesta secció.


"El Cafè", de l’Arboç 
L’any 1989, tot aprofitant l’empenta  associativa dels anys de democràcia municipal consolidat, va veure la llum la revista “El cafè” a la vila de l’Arboç. Amb una durada fins el 1994 i un total de 36 números dels que en reproduïm la portada del darrer, la publicació volia, com totes les d’aquest caire local, prendre el pols mensualment a la vida de la població i deixar-ne una crònica escrita. En alguns anys d’aquesta etapa va comptar amb suport municipal però, tot i això, la manca de possibilitats de dedicació professional a la seva realització va acabar enllestint la publicació en la mateixa mesura que es va enllestir l’entusiasme i la voluntat constants dels que la van fer possible.



Malgrat això totes aquestes publicacions són una font molt interessant d’informació sobre etapes concretes de la vida del municipi. L’hemeroteca de l’Institut d’Estudis Penedesencs  -carrer Sant Pau 13 de Vilanova i la Geltrú- conserva i té disposades per a la consulta més de cinc-centes capçaleres de les tres comarques penedesenques, en la seva major part dels anys setanta del segle XX fins ara, una florida notable i sempre ben interessant.


"Vila Domènio", de Sant Jaume dels Domenys 
Nascuda l’any 1985, com tantes altres publicacions a l’entorn dels nous aires de democràcia que vivia el país, els mateixos que a nivell municipal amb els nous ajuntaments començaven a oferir pressupost i fer possible realitzacions i entitats culturals. Aquesta publicació vol recollir en la seva capçalera el topònim llatí en el que es pot situar l’origen de l’actual i potser de la població de Sant Jaume dels Domenys. Publicada a l’empara de la Casa de Cultura d’aquest poble, va iniciar el seu camí des d’aquell ja llunya 1985 fins l’any 2006 amb un total de 73 números –del zero al 72- , tot i que amb desigual regularitat, amb una mitjana és d’entre 3 i 4 números l’any, però és que en aquest temps pateix aturades i viu tres etapes diferents. En qualsevol cas es tracta d’una publicació de vida àmplia i esdevé una eina de primera mà per a fer ressò de la vida de la població i les activitats que s’hi porten a terme. L’any 2007 ha iniciat una nova etapa, anomenada època quarta, que arriba amb prou constància fins als moments actuals i que, reprenent altra volta la numeració, arriba fins ara mateix, el darrer que hem vist és el número 7. Per suposat, li desitgem llarga vida i que sigui per molts anys més.




"El Porticó", de Masllorenç 
Publicació municipal, identificada com a “Revista Portaveu del Municipi de Masllorenç”, a través de l’entitat ‘El Patronat’, que correspon al Patronat Municipal de Cultura d’aquesta població que,  tot i ser en un dels extrems de la nostra comarca sempre s’ha sentit intensament penedesenca i, a més, té com a patró el penedesenc sant Ramon de Penyafort. La publicació va néixer el 1996, com tantes altres revistes de caire local amb motiu de la represa i empenta de les activitats culturals en la vida municipal democràtica. La publicació aplega amb constància el conjunt d’activitats que es porten a terme en l’entorn del municipi en els diversos aspectes i contribueix així de manera ben decidida a la cohesió de la vida local i a deixar-ne crònica per als estudis històrics que en el futur es vulguin realitzar sobre la vida democràtica publicitat en les darreres dècades del segle XX i les primeres del XXI. Des d’aquests primers anys ha publicat de forma pràcticament constant quatre números anuals, periodicitat que ha mantingut fins a l’actualitat.


"Retruc", portaveu de Calafell 
Amb la denominació “Retruc” i l’afegitó de “portaveu de Calafell” l’any 1977 va veure la llum el primer número d’una publicació que, com tantes altres de la seva època, naixia a l’entorn del moviment associatiu i veïnal democràtic que es va generar a partir de l’any 1976, de camí cap a la democràcia. El 1979 havia publicat onze números i, com podeu veure per la portada que reproduïm, el tema de fons no era altre que el de les eleccions municipals d’ara fa tres dècades, el naixement del primer ajuntament democràtic de cada població. Com es pot veure en el dibuix de portada, per 11 regidors es presentaven 55 candidats agrupats en diversos formacions polítiques. Habitualment es publicava amb una periodicitat bimensual tota vegada que a l’hemeroteca de l’Institut d’Estudis Penedesencs conservem la publicació des del número 32, publicat el 1982 fins el número 136 del 1998, sense que ens consti que hagi tingut continuïtat a partir d’aquesta data. Cal tenir en compte que la vida cultural de Calafell és prou àmplia i ha comptat amb altres publicacions com “L’informatiu” del Patronat Fundació Castell, “Fòrum” i altres als que algun dia farem referència.




"El Marge", de la Bisbal 
Nascuda a la dècada dels noranta aquesta publicació es presenta com a Butlletí Informatiu de la Secció Mediambiental de l’Agrupació de Defensa Forestal (ADF) Coll de Bou de la Bisbal, Masllorenç i Albinyana, amb adreça a la primera d’aquestes poblacions. Com es pot suposar, la publicació neix en base a les inquietuds d’una associació que es planteja anar bastant més enllà de l’espai estricte de la labor de defensa forestal, de manera que s’organitza amb un equip de redacció de més d’una dotzena de persones i amb col·laboradors del renom en l’àmbit dels estudis comarcals, com és el cas de Benjamí Català o Lluís Gil, el naturalista de Torredembarra Antoni Beneyto o la poetessa Nati Soler Alcaide. Parlem de tot un model de publicació amb una línia con solidada, que ofereix una edició seriosa i ben plantejada a l’entorn del patrimoni natural de la nostra terra. El 2004 havien publicat ja tretze números, un per època de l’any, i a les seves pàgines s’acollien treballs interessants sobre fauna i flora, sostenibilitat, productes del camp, arquitectura i cultura rural, pedra seca, tombs a peu pels termes o meteorologia, entre altres.



“Prometeo”, de Cunit

Al costat de les publicacions de caire local o d’estudis d’aquest entorn, al Baix Penedès hi ha també algunes interessants mostres de producció literària o de treballs situats en àmbits d’interès específicament cultural i literari. Aquest és el cas de “Prometeo. Revista de creación poética” que amb caire trimestral promovia des de Cunit, amb difusió gratuïta i bàsicament en llengua castellana José Gil Cànovas. Iniciada l’any 2003, el 2005 havia publicat el seu número 12, una edició que era possible gràcies a les aportacions dels mateixos autors que hi veien inclosos els seus treballs creatius en lletra impresa. A més de Gil Cánovas com a coordinador, formaven l’equip de redactors Alma Labiur,  Josep Lluís Reyes i Francisco Quintana, en total 16 pàgines de disseny acurat –a càrrec de Nicolás Pérez Lavid- impreses a les Gràfiques Raventós Suau de Calafell que acollien creacions de prop d’una trentena d’autors. Línies clàssiques per a una publicació de difusió cultural específica, difusió de la que cal suposar que se n’encarregaven els mateixos autors publicats.

"Portal Nou" de Llorenç


Entre les poblacions del Baix Penedès amb una activitat cultural més constant i destacable se situa Llorenç del Penedès. La sala d’art de les Quintanes és en aquests darrers anys sols una de les mostres d’aquesta activitat, a la que cal afegir igualment la constant labor teatral que es desenvolupa a la població de la mà d’un grup d’aficionats a l’art escènic, però amb una inversió d’hores i d’entusiasme que no té discussió. D’aquí que no ens hagi d’extranyar que la seva publicació “Portal Nou” compti amb una trajectòria constant i ben destacable. Nascuda a principis dels anys setanta –1973- amb el suport i l’aixopluc legal de la parròquia de la població, el 1998 van celebrar els 25 anys de la publicació i el número 148, que vol dir una freqüència de publicació altíssima –com acostuma a passar amb aquest tipus de publicacions voluntaristes, sempre amb pujades i baixades-, superior de mitjana als cinc números l’any. El darrer exemplar que hem vist a l’hemeroteca de l’IEP és el número 170 de l’any 2002.

  
"Penedès". Revista Comarcal Il·lustrada



Fundada el 1919 per Mn. Manuel Trens i dirigida per l’escriptor Roman de Saavedra, aquesta  publicació va arribar fins al 1921 en una agosarada aventura que començava amb la reivindicació de la grafia del topònim, també es va plantejar com una reivindicació de la unitat de les comarques que configuren el Penedès, de manera que s’anunciava amb redacció a Vilafranca, on figurava com a director literari Roman de Saavedra; a Vilanova i la Geltrú, amb Antoni Torrents i Rossell; a Sitges, amb Josep Carbonell, i al Vendrell, a la impremta dels Ramon, on s’elaboraven físicament els exemplars. Des de les seves pàgines es promovien tant els àmbits de la cultura més universal —com podia ser l’obra de Dante— com els aspectes més comarcals, i així dedicaven un número a Olèrdola, tot coincidint amb l’aplec de centres excursionistes de Catalunya en aquell històric indret, llavors encara  gairebé verge d’estudis arqueològics seriosos. Manuel Trens era l’ànima de la publicació sense posar-hi el nom. Ell era qui redactava en cada número el text introductori, aplegat sota l’epígraf «De casa nostra», i quan calia li servia de tribuna per dir les coses ben clares i marcar pautes, al seu costat hi trobarem les personalitats més signficades de la cultura penedesenca d’aquells anys.


"El Cèrvol" de Banyeres 
A la població de Banyeres del Penedès el butlletí “El Cèrvol”, característic de l’entitat de la població, va iniciar el seu camí als anys setanta amb notable empenta i periodicitat mensual com a crònica de la vida a una població que en les darreres dècades s’ha vist sotmesa a notables canvis i a un creixement derivat no sols de la consolidació de noves urbanitzacions en el seu municipi, com en tants altres de la comarca, sinó també per l’arribada als anys setanta de l’empresa Cristalera Española amb seu a l’Arboç però amb nombrosos treballadors que van fixar la seva residència al municipi limítrof de Banyeres. Quan semblava que la calma tornava l’anunci de la situació en aquest i altres municipis del macroprojecte del Centre Integrat de Mercaderies (CIM) torna a sacsejar la població. D’aquí que facin una bona labor de vertebració social publicacions com aquesta, que l’any 2000 se situava ja en la seva tercera època amb més d’un centenar d’exemplars publicats. A l’hemeroteca de l’IEP (Carrer Sant Pau 13, Vilanova) ens consten i tenim a disposar per a la seva consulta exemplars des de l’any 1987 fins el 2001.






"Miscel·lània penedesenca"

L’any 1978 l’Institut d’Estudis Penedesencs, que s’havia constituït l’any anterior, va publicar el primer volum de la “Miscel·lània Penedesenca”, una edició anual que acollia treballs diversos dels estudiosos i afeccionats penedesencs de les tres comarques. Des d’aquell primer volum va mantenir la seva continuïtat fins l’any 1997 amb un total de 26 volums, la seva periodiciatat va determinar que alguns anys calguessin dos i fins a tres volums, en la seva major part de més de tres-centes pàgines cada un, anb una mitjana de quinze treballs.



Tot plegat vol dir que s’hi van publicar més de quatre-cents estudis referits a pràcticament tots els indrets del Penedès i a les temàtiques més diverses. A partir del 1988 els treballs que es van acollir a les seves pàgines va passar a correspondre a les Jornades d’Estudis Penedesencs que anualment organitza l’IEP. Amb posterioritat al 1997 els treballs es van acollir a les pàgines d’una nova publicació de l’IEP.



"El Vendrellense"

L’any 1892 es va iniciar al Vendrell la publicació de “El Vendrellense. Semanario independiente”,  tenia quatre pàgines, a tres columnes i acollia escrits en català i en castellà, veia la llum cada diumenge a les premses de la impremta dels germans Ramon al carrer del Teatre número 18, a la capital del Baix Penedès. N’eren justament els seus promotors en Jaume Ramon i Vidales i el seu germà Ramon, qui constava com a redactor en cap, també hi havia a la redacció Narcís Bas i Joan Antic. Al primer número amb data 2 d’octubre de 1892 s’hi fa constar entre les seves intencions les de ser “a la par que defensor de los intereses de nuestro país, un, aunque modestro, digno representante en esta Villa de la prensa periódica”.



Publicava articles de caire polític i quan podia tractava també les temàtiques referides a la indústria, l’agricultura i el comerç i encara els àmbits de la història i la literatura, d’acord amb el que era característic d’aquesta temàtica al segle XIX. Així la sèrie “Vendrell histórico”, obra d’en Jaume Ramon que s’acabaria aplegant en llibre el 1933. La vida del setmanari va ser de nou anys en la seva primera etapa, tota vegada que el darrer número va sortir el 22 de juliol de l’any 1900 quan, amb la mort d’en Jaume Ramon, el seu germà el va reconvertir en “Lo Vendrellenc. Semanari Comarcal del Baix Penedès” amb el mateix domicili, impremta i redacció, però amb predomini no absolut de la llengua catalana. El va continuar dirigint en Ramon Ramon i Vidales i el darrer número que coneixem és del 26 de juny de 1904.



"El demócrata"

Gràcies als treballs de Pere Ferrando (“La premsa escrita al Baix Penedès, un nou exemple d’intensitat social i cultural”, a Miscel·lània Penedesenca 1994, Institut d’Estudis Penedesencs) coneixem un conjunt de publicacions de curta durada però que van deixar la seva petjada al Baix Penedès durant les darrers dècades del segle XIX i les primeres del segle XX, etapa en la que van florir setmanaris prou diversos que, com ens indica Ferrando al títol, eren una mostra evident de l’empenta de la societat de l’època en els seus més diversos àmbits. Entre els aspectes que les feien possible hi havia el component essencial de les impremtes, moltes vegades aquells obradors eren a la vegada la redacció del diari i el punt d’obtenció de la informació local; a les tertúlies de les impremtes se sabia tot i cada grup polític feia la seva interpretació dels fets en base a la seva perspectiva ideològica.



Un d’aquests setmanaris que es va publicar al Vendrell va ser “El Demócrata. Semanario republicano de avisos, noticias y literatura” quatre pàgines setmanals a tres columnes que veien la llum el diumenge. Va iniciar la seva vida el 1891, tenia caràcter bilingüe i inicialment va veure la llum a les premses vilafranquines de Cal Claret, un dels obradors més prolífics de l’època pel que fa a premsa política; es va continuar imprimint a Tarragona i finalment va passar a les premses vendrellenques de cal Ramon. En van sortir 52 números, és a dir ben just un any de vida, tenia la seva redacció al vendrellenc carrer Montserrat.



"El Baix Penedès", del Vendrell

Seguint l’estudi de Pere Ferrando (“La premsa escrita al Baix Penedès, un nou exemple d’intensitat social i cultural”, a Miscel·lània Penedesenca 1994, Institut d’Estudis Penedesencs) per referir-nos al setmanari de més llarga vida a la comarca, és a dir “El Baix Penedès”. Una publicació nascuda el març del 1906, sense cap indicació específica però que a partir del juliol del 1916 rebria la indicació de “Setmanari Autonomista republicà”, a la vegada que passava a esdevenir portaveu del Centre Català Autonomista del Baix Penedès. Cal remarcar el reconeixement d’identitat comarcal que mostrava des de la seva mateixa capçalera. Posteriorment es va subtitular sols com a “Setmanari Nacionalista”. Va tenir inicialment la seva redacció al número 2 de la vendrellenca plaça de Pi i Margall i des del 1916 a la seu del Centre Català Autonomista del Vendrell. Veia la llum els dissabtes amb caràcter setmanal i entre els seus redactors i director hi trobem els noms més específics de la cultura comarcal d’aquella època: Ramon Ramon i Vidales, Joan Ferret Navarro, Ferran Rossell i Jané i Josep Ramon. Veia la llum a la impremta vendrellenca dels germans Ramon. Va viure 31 anys i va arribar fins el número 1.608 el febrer de 1937.