dissabte, 16 de setembre de 2017

Davant la tomba d'Eugeni d'Ors



Paraules d’Eugeni d’Ors pronunciades davant la seva tomba al cementiri de Vilafranca, el 25 de setembre del 2004, en la commemoració dels 50 anys de la seva mort.



            [...] I si em dieu que, àdhuc a part de la usual destinació, que àdhuc objectivament, la forma del xiprer comporta certa suggestió de tristor, us respondré  que no hi fa res. També la mateixa roba negra [...] la comporta així. Ho comporten una cosa i altra en raó de la seva mateixa noblesa. Tot lo que és molt noble, és una mica trist. Perquè cal que tot lo que és molt noble en la vida sia fet amb l’oculta col·laboració de la mort.

3 de novembre de 1913.




*   *   *

            [...] Entre totes les Vilafranques i tots els Friburgs de la terra jo t’he escollit, Vilafranca del Penedès. Perquè també la sang tria en l’arca de les ancestrals tenebres [...]


Avui, quan els filòsofs anem pel camí de substituir el “principi de la raó suficient” pel “principi de la funció exigida”, no encertarem a imaginar en el llinatge ursini dels fills d’Ors una secular estimació orientadora cap a la robusta vitalitat dels moradors de la Rovira? [...]


Com, en la devesa, es creuen dos llargament apercebuts productes, perquè vinguin després a esdevenir quelcom equiparable a l’arquetipus que, en una làmina anglesa, té el ramader al seu despatx, així en les còsmiques oficines del destí de la Història, procurà algun model aquesta afecció de la meva sang cap a tu, vila predeterminada i lliure, Friburg del Penedès [...]


Jo sé perquè un patrocini ciutadà de sant Raimon, el dels clars cànons, ha anat a parar en una devoció a sant Fèlix, el dels ignorats orígens. Jo sé perquè balla la imatge de sant Fèlix, al tornar de la meravellosa processó, abans de ficar-se en la gola daurada del temple, resplendent en la nit. Jo sé el que vol dir la Moixiganga de Sitges i el que enlaira sobre les espatlles d’un Hèrcules el castell dels Xiquets. Jo sé perquè un drac es treu foc dels queixals i perquè juguen unes gitanes de ficció donant tombs al cercle de la seva pròpia esclavitud. Jo sé perquè embriaga tant el sec percutir dels xocats bastons, com una embriaguesa que, malgrat tot, no té l’afalac tèrbol dels tabals i els platerets de la bacanal. Jo sé tot això i, a més, ho sé tot unit en una sola raó substancial, en una essència genèrica, estesa en un riquíssim panorama de fenòmens. Com hi ha els seus secrets en afinitats electives de les estirps, n’hi ha d’altres que presideixen el sentit dels llocs de la terra i de les seves florides ciutats. I que regeixen el teu destí, Vilafranca –el teu destí és clau en el teu passat, més encara que aquest la d’aquell-. Jo te’ls aniré dient a poc a poc. No me’ls emportaré, no, a la terra a la que donen ombra uns xiprers, més bells encara que els del Generalife de Granada i potser tan alts com els de Santa Maria in Orgena, en la llombarda Verona.

                                                              14 d’agost de 1945




divendres, 8 de setembre de 2017

Dues pinzellades de Barcelona



Barcelona, ​​la ciutat dels prodigis

Hi ha moltes maneres de visitar una gran capital com Barcelona, ​​si una d'elles és la turística, dedicada als aspectes monumentals o als museus, una altra igualment atractiva consisteix en una ruta per les botigues més destacades de la moda en les seves diverses variants, un camí per conèixer el que Barcelona ofereix en l'àmbit del disseny de roba, potser recordant la que en un altre temps va ser una de les grans capitals mundials de la indústria tèxtil.


Amb atractius diferents, una possible estada a la capital catalana és a través dels llibres, una "visita de novel·la" que Barcelona es mereix ja que no podem oblidar que es tracta de l'única gran ciutat descrita a la més prodigiosa de totes les novel·les de la cultura moderna, ens referim evidentment a la visita de Don Quixot de la Manxa en la segona part de la genial obra de Miguel de Cervantes. Allà afirma el cavaller de la trista figura: "... Barcelona, ​​arxiu de la cortesia, alberg dels estrangers, hospital dels pobres, pàtria dels valents, venjança dels ofesos i correspondència grata de fermes amistats, i en lloc i en bellesa, única. I encara que els successos que en ella m'han succeït no són de gust, sinó de molta recança, els porto sense ella, només per haver-la vist».

Encara que van venir a fer-se notar els segles de decadència de la cultura catalana i el pes d'altres ciutats com la que albergava la cort del Regne i encara l'administració i tota la seva cohort de funcionaris, resulta evident que a partir del segle XIX el poder econòmic de la burgesia catalana, generat com a resultat de l'aplicació a Catalunya de bona part dels principis de la revolució industrial, retorna pas a pas a la capital el seu paper específic en tots els àmbits, d'aquí el naixement i la consolidació de moviments culturals, artístics i literaris com el modernisme o el noucentisme que, com a resultat dels postulats de la "Renaixença" al segle XIX, van elevar la llengua i la cultura catalana al paper de primer ordre que els correspon en l'entorn de les cultures europees, allunyades de criteris culturals menors o provincials. Per aquest motiu alguns noms nascuts o formats a Catalunya han de resultar crucials en la cultura universal contemporània, tal el cas d'Antoni Gaudí en arquitectura, Pau Casals a música o Pablo Ruiz Picasso en pintura.


Barcelona va experimentar canvis singulars i va acabar per ser descrita com "La ciutat dels prodigis" per Eduardo Mendoza un dels més destacats novel·listes hispans dels temps actuals, Barcelona, ​​tan vital com prodigiosa, es va veure en aquesta novel·la situada a tan extraordinària condició en les últimes dècades del segle XIX, un temps en què la gran capital va definir el seu caràcter cosmopolita, en bona mesura a partir de l'Exposició Universal de 1888, un temps en el qual es va iniciar el disseny urbanístic de la capital sobre la base l’eixample dissenyat per Ildefons Cerdà. Aquest creixement va fer possible que la capital incorporés com a pròpies les poblacions veïnes de Gràcia, Sarrià, Sants, Sant Gervasi o Sant Andreu entre altres, una incorporació que, però, no va aniquilar la personalitat de cadascuna d'elles. En conjunt, sembla demostrable que Barcelona ha sabut conservar la idiosincràsia específica dels seus diferents barris i, tot i el constant creixement urbanístic de la gran urbs, bé pot dir-se, -com s'afirma en una cançó de Joan Manuel Serrat- que hi ha moltes Barcelones.

Potser és per aquest mateix aspecte polièdric que la capital catalana no compta amb una gran novel·la que la retrati, aspecte sobre el qual s'ha debatut llargament per part dels crítics i escriptors, especialment des que es va poder comprovar que "La febre d 'or del novel·lista català Narcís Oller no es referia a la ciutat Comtal -nom que tradicionalment es dóna a Barcelona com a capital que havia estat de la corona catalanoaragonesa que encapçalava el rei, també comte de Barcelona- sinó a Vilanova i la Geltrú. Hi ha una novel·la de la Barcelona burgesa, retratada en les primeres dècades del segle XX quan va ser coneguda com "la ciutat de les bombes" pels desgraciadament habituals atemptats anarquistes, la que retrata Ignasi Agustí en la seva trilogia novel·lística "La cendra va ser arbre" i específicament en els dos primers títols de la sèrie: "Mariona Rebull" i "El viudo Rius".



Una altra perspectiva de la capital s'articula en els barris obrers, des de la Barceloneta marinera de Julio Manegat a "El pa i els peixos" fins a les genials històries del Guinardó de Juan Marsé en autèntiques obres mestres com "Si te dicen que caí" o " El embrujo de Shanghai ". Si de la Barcelona burgesa del eixample es tracta, resulta del tot imprescindible la novel·lística d'Eduardo Mendoza en treballs com "La veritat del cas Savolta" o la ja esmentada "La ciutat dels prodigis", tot i que té també interessants incursions en el barri del raval (popularment conegut com "barri xino") en treballs narratius com "El misteri de la cripta embruixada". El barri de Ribera compta recentment amb una interessant aproximació als seus orígens, es tracta de "La catedral del mar" d'Ildefonso Falcones on es dibuixen els orígens mercantils d'aquest barri a l’entorn de​al temple de Santa Maria del Mar. Tot això i molt més ha donat una ciutat els límits de la qual es dilueixen sota el seu rang de gran metròpoli de la Mediterrània i les perspectives vénen a ser prou diverses com per fer-nos entendre que Barcelona no compta amb una identitat pròpia sinó que ve a ser el resultat de sumar, sense aniquilar, personalitats urbanes prou variades com per poder entendre les diverses històries que l'han forjat.

Aquell Passeig de Gracia

L’eix central de l’eixample és sens dubte el passeig de Gràcia, projectat per Ildefons Cerdà per a unir la plaça de Catalunya amb la vila de Gràcia, annexionada com a barri de Barcelona. Amb una amplada de cinquanta metres, les seves edificacions formen part ja de la història no només de l'arquitectura modernista amb joies com la Pedrera o la casa Batlló en l'anomenat "quadrat d'or" sinó també amb establiments carregats de història. Pujant des de la plaça Catalunya al primer trencall a la dreta, tot just a l'inici del carrer Casp, trobem l'històric edifici de Ràdio Barcelona (EAJ1) l'emissora radiofònica més antiga d'Espanya, fundada el 14 de novembre de 1924 pels membres de l'Associació Nacional de Radiodifusió . Si seguim ascendint, trobem l'edifici de façana neoclàssica de l'Hotel Majestic, construït el 1918 ha albergat nombroses personalitats, encara que es recorda especialment la figura del poeta i escriptor Antonio Machado qui abans de prendre l'últim camí cap a l'exili que el portaria a la mort va ocupar una de les seves habitacions durant els últims mesos de 1938 mentre la ciutat era bombardejada, allí va escriure alguns dels seus últims articles a la columna "Mirador de la guerra" a les pàgines del diari La Vanguardia. És en aquest entorn que trobem també joies del modernisme com la casa Milà, coneguda popularment com "la pedrera" pel caràcter irregular de les lloses de pedra que recobreixen la façana. Incomprès en el seu moment, les crítiques li van ploure a Gaudí mentre es construïa l'edifici i la sàtira de l'època es va concretar en un poema molt popular en el qual una de les propietàries dels pisos de l'edifici cridava a Gaudí per preguntar-li on ubicar un piano de paret (cosa impossible en un edifici que presumeix de no tenir ni una sola línia recta), l'arquitecte acabava per recomanar-li que deixés el piano i es passés al violí. 


Una mica més amunt i en el costat esquerre del passeig de Gràcia es trobava el ja desaparegut i històric cinema Publi. Inaugurat el 1932 en una sala estil art deco, obra de Santiago Marco, va ser la primera sala a Barcelona que va oferir matinals i el 1967 la primera que es va especialitzar en l'anomenat "cinema d'art i assaig", on es projectaven films en versió original subtitulada, títols que resultaven tolerats en tals sales, fora del circuit comercial. Allí vam gaudir d'autèntiques obres mestres, algunes no estrenades fins als anys setanta per problemes de censura, des de "To be or not to be" (1942) d'Ernst Lubitsch o "La kermesse heroica" (1935) de Jacques Feyder, a "Repulsió "(1965) de Roman Polansky o “Manuscrit trobat a Saragossa "(1964) del polonès Wojciech Has. La visió en el Publi inspiraria una cèlebre novel·la "Quanta, quanta guerra ... " a Mercè Rodoreda. No podem oblidar haver vist en el vell Publi obres com "Passeig per l'amor i la mort" (1969) de John Houston, o "Corpo d'amore" (1972) de Fabio Carpí. 


Potser el millor del vell Publi van ser les obres cinematogràfiques del grup de l'anomenada "nouvelle vague", allí vam visionar el cinema de François Truffaut, Jean-Luc Godard, Claude Chabrol i, per descomptat, alguns dels millors contes morals d'Éric Rohmer, així "Ma nuit chez Maud (1969)," Le genou de Claire "(1971) o" L'amour et l'après-midi "(1972) . En la mateixa illa del Publi hi havia el "Salón Rosa", una de les cafeteries més distingides i decadents de la Barcelona burgesa, on les senyores, arruïnades unes, adinerades altres, berenaven esperant l'arribada d'un amor de maduresa que aconseguís canviar-los la vida. 


 També va obrir allí les seves portes en els anys setanta un establiment singular, el primer Drugstore d'una cadena que després s'ampliaria per altres zones de Barcelona i en el qual era possible trobar una mica de tot, encara que no podem oblidar la llibreria, situada en un altell, en la qual floria el millor dels novel·listes del "boom" hispanoamericà, sovint en edicions procedents de l'altre costat de l'Atlàntic que només era possible trobar en aquest indret. El 1974 es va començar a remodelar tota la zona, la sala del Publi es va convertir en dos espais de cinema comercial que tancarien definitiva ment el 2005, mentre que el Saló Rosa va acabar formant part d'unes immenses galeries comercials. També el Drugstore va tancar portes per ampliar les galeries comercials i res va quedar dels vells espais per al record. Certament, estem en l'anomenat quadrat d'or, exemple del context de riquesa burgesa en què es va desenvolupar l'eixample i que acumula alguns dels exponents més importants de l'arquitectura modernista des de la casa Batlló d'Antoni Gaudí a la casa Amatller de Puig i Cadafalch o la Lleó Morera de Domènech i Montaner, a més de la ja esmentada casa Milà o la Pedrera.

Publicat en castellà al web RenuevaT el 2010.

dimecres, 30 d’agost de 2017

Homilia del 30 d'agost de l'any 2000


30 d'agost del 2000. Any Jubilar. Basílica de Santa Maria. 
Homilia de Monsenyor Lluís Martínez Sistach, Arquebisbe Metropolità de Tarragona.
Vilafranca està de Festa major, perquè celebra la commemoració litúrgica de sant Fèlix màrtir.
Des de fa segles, el màrtir Fèlix que fou sepultat a les catacumbes de Calepodi, de fora l'urbs de Roma, ha entrat plenament en la vila senyora i majora de Vilafranca i en el cor dels vilafranquins. És per a mi un motiu de molta satisfacció i que m'honora, presidir aquesta eucaristia. Em sento ben unit amb afecte i comunió eclesial a tots vosaltres, estimats vilafranquins, per ocupar la seu metropolitana i primada que està unida a l'Església germana de la qual vosaltres sou membres per una llarguíssima tradició i per un treball pastoral afaiçonat per segtles i segles, que es posa de relleu per l'activitat sinodial dels concilis provincials tarraconenses i que ara, fa cinc anys, reanudàrem amb el Concili Provincial del segle XX.
Les santes relíquies del màrtir Fèlix que entren a la vostra ciutat i en els vostres cors ara fa tres segles, han anat marcant la vostra història comunitària, familiar i personal. la presència i la intercessió del vostre sant ha anat configurant també, a través vostre, l'Església de Jesucrist que viu a Vilafranca i comarca i, en definitiva,  l' Església de Crist que peregrina a Catalunya. Perquè l'Església la formem tots els cristians que vivim, celebrem i donem testimoni de la nostra fe cristiana: però fonamentalment és Jesucrist, Cap i Senyor, qui està present i actuant en el seu cos místic, i per la comunió dels sants també s'hi fan presents, a més de la venerada Verge Maria, Assumpta, tots els sants i santes de Déu. Per això, benvolguts, en l'Església, que és misteri i comunitat visible alhora, el que és més important és el que no es veu amb els ulls corporals.
La commemoració de sant Fèlix ens ajuda a prendre major consciència de les nostres arrels cristianes. Som membres d'una Església que té profundes i llunyanes arrels. Vivim el present tot construint el futur, ben arrelats en Jesucrist, pedra angular, i en els apòstols, fonaments. Això ens dóna i manté la nostra identitat de cristians, membres de l'Església que viu, treballa i estima el món. Venim de lluny. La Bíblia i la Tradició eclesial posen de relleu tota la història de la salvació per a nosaltres que vivim amb joia la plenitud dels temps de la nostra redempció.





Ens apleguem, al bell mig de l'any 2000, per celebrar el que és més important de la nostra fe cristiana, l'Eucaristia. El nostre país ha viscut de forma accelerada el procés de secularització. El nostre Concili Provincial ens diu que vivim en la nostra societat marcada per la secularització i el pluralisme. Constatem el caràcter força generalitzat de la increença en la societat. No es tracta d'un refús obert i sistemàtic a Déu, sinó més aviat d'una actitud d'indiferència i de falta de sensibilitat davant el plantejament de la fe en Déu. La cultura dominant, de caràcter racionalista i un estil de vida pragmàtic i hedonista, va buidant progressivament les consciències d'una inspiració cristiana de contingut ètic. La cultura actual s'inclina a no acceptar aquelles afirmacions que vagin més enllà de la realitat experimental (Ll. Martínez Sistach, carta pastoral “Caleu les xarxes”, de 25 de setembre de 1999).
Tanmateix l'home i la dona d'avui, com els de sempre, només poden aconseguir la plenitud en el trobament amorós de Déu que és Amor, i en l'acolliment de la seva voluntat salvadora. Ressonen en els nostres cors aquestes paraules del Concili vaticà II que són profundament humanes i transcendents: “És ben veritat que el misteri de l'home només s'aclareix de debò en el misteri de Jesucrist[...] Ell manifesta plenament l'home al mateix home i li fa conèixer la seva altíssima vocació” (“Gaudium et spes”, 22). per això, quan la cultura moderna nega Déu i oblida la transcendència, està tancant a l'ésser humà l'únic camí que el pot portar fins el seu últim i ple destí, que és la vida eterna.
Tot això, benvolguts vilafranquins, està en joc en la nostra vida quotidiana enmig de la nostra societat, com ho estava també en la vida del màrtir sant Fèlix. Ell, com nosaltres, va rebre el do de la fe i del baptisme. Com a cristians som realment fills de Déu, incorporats a Jesucrist i membres de l'Església. Fèlix  va viure la seva vida enamorat de Crist. Fou una resposta d'amor a l'amor etern, infinit i gratuït que Déu li professava. Tot això es realitza en cada un de nosaltres. Déu ens ha estimat des de tota l'eternitat i per a tota l'eternitat, ens estima infinitament i no mereixem ni comprem el seu amor, que és sempre gratuït. Per això ens cal donar una resposta d'Amor a Déu, que és l'Amor.
Commemorem el jubileu dels 2000 anys de l'encarnació i naixement de Jesucrist. El dia de l'Assumpció ho féreu solemnement en aquesta bellíssima església basílica de Santa Maria. En el fet de l'encarnació del Fill de Déu en les entranyes virginals de Maria hi trobem el punt essencial pel qual el cristianisme és diferent de les altres religions. En aquestes s'expressa la recerca de Déu per part de l'home. En la nostra religió cristiana no és sols l'home qui cerca Déu, sinó que Déu es fa realment present a l'home per tal de parlar d'Ell mateix a l'home i per indicar-li el camí pel qual pot arribar a Ell.
Estimats vilafranquins, quina joia més gran: en Jesucrist, Déu no solament parla a l'home, sinó que el cerca; l'encarnació del Fill de Déu dóna testimoniatge  que Déu cerca l'home: i si ens preguntem per què Déu cerca l'home, la resposta senzilla i directa és perquè l'home s'ha allunyat de Déu i s'ha amagat, com Adam i Eva entre els arbres del paradís terrenal. Cercant l'home a través del seu Fill, Déu vol induir-lo a abandonar els camins del mal, en els quals tendeix a endinsar-se cada cop més. la religió de l'encarnació és la religió de la redempció del món pel sacrifici de Crist, que comprèn la victòria sobre el mal, sobre el pecat i sobre la mateixa mort.

El cristianisme, que neix del misteri de l'encarnació redemptora, és la religió que comunica la vida mateixa de Déu (1Co 2,10). L'Esperit Sant, que el Pare va enviar en nom del Fill, fa que l'home i la dona participin de la vida íntima de Déu; fa que l'home i la dona siguin fills, a semblança de Crist, i hereus d'aquells béns que constitueixen la part del Fill (Ga 4,7).
Aquesta és, estimats germans i germanes, la Bona Notícia que Déu Pare ens comunica per la fe que hem rebut del seu amor. Aquesta Bona Notícia, potser per tenir la fe com adormida, ensopida, tèbia, poc formada i un xic vergonyosa, no és realment una autèntica Bona Nova per a nosaltres. hauríem de fer un pas endavant, dedicant temps cada dia al silenci i a la pregària, participant cada diumenge a l'Eucaristia dominical, llegint i escoltant la Paraula de Déu sols, en família o en grup, buidant el nostre cor de possibles ídols i lliurant-lo plenament a l'únic Déu creador i salvador, oblidant-nos de nosaltres mateixos per tal de compartir la nostra vida i els nostres béns amb els pobres i necessitats d'aquí i d'arreu del món.
El nostre màrtir Fèlix vilafranquí és un testimoni per a tots nosaltres vilafranquins. Ell va viure amb radicalitat, no a mitges tintes, la Paraula de Déu que avui hem escoltat. va entendre per la fe que el Senyor ha proclamat en l'Apocalipsi: *I el qui seia al setial va dir: "Tot ho renovo". Després va afegir: “Escriu, perquè aquestes paraules són fidedignes i veritables". I em va dir: "Són un fet. Jo sóc l'Alfa i l'Omega, el Principi i la Fi. Al qui té set, jo li concediré que pugui beure gratuïtament de la font de l'aigua de la vida" (21, 5-7). Fèlix, per la fe va entendre i va acceptar que Déu era, és i serà, que és el nostre creador i salvador i l'únic que dóna  sentit a la nostra vida i resposta als interrogants més punyents que en un moment o altre de la vida se'ns plantegen sobre qui som, per què existim i cap a on anem. Fèlix tenia set de vida, volia viure i viure plenament i sempre, i per això, amb el do de la fe, de l'esperança i de la caritat, va anar cap al Pare durant la seva vida i Aquest li va concedir beure gratuïtament de la font de l'aigua de la vida autèntica i eterna. Fèlix, ple de l'aigua de la vida, va entendre i va practicar fins a l'extrem les paraules de Jesús en l'evangeli que hem escoltat: “Qui estima la vida, la perd; i qui no estima la seva vida en aquest món, la guardarà per a la vida eterna” (Jo 12,25). Ell va anar donant a Déu i als germans la seva vida per amor fins al martiri, i així la va guardar per a tots l'eternitat. Com ens diu Joan Pau II: “els màrtirs són els qui han anunciat l'Evangeli donant la vida per amor. El màrtir del passat i el dels nostres dies, és un signe d'aquest amor més gran que supera tot altre valor” (“Butlla d'indicció del gran Jubileu de l'any 2000”).






Sant Fèlix ha entrat, de segles, en l'estimada vila senyora i majora de Vilafranca i és model per a tots els vilafranquins. Imiteu-lo. Doneu testimoniatge de la vostra fe cristiana. No tingueu vergonya o por de manifestar, si cal, que sou cristians. Viviu i actueu d'acord amb la vostra fe, que hi hagi coherència entre el que creieu i el que feu. Estigueu contents de ser i sentir-vos membres de l'Església i estimeu la santa mare Església que pel baptisme us ha engendrat a la vida de fills i filles de Déu i l'alimenta amb la paraula de Déu i els sagraments. Doneu-vos a la comunitat parroquial i a la societat, doneu vida, temps i béns perquè la nostra fe cristiana ens diu que Jesucrist viu en cadascun dels germans, que no podem estimar Déu sense estimar de veritat els seus fills. I aix3equem el cap i pensem de tant en tant en el cel on viurem eternament amb Déu, això ens ajudarà a compartir la nostra vida i a donar-la en un martiri incruent, dia rera dia, fins que el Senyor vingui a donar-nos la seva abraçada d'amor per a tota l'eternitat.
Que ens hi ajudi sant Fèlix màrtir, tal i com invoquem en els seus goigs:
“Puig per vostre protector/ el cel volgué destinar-vos/ els qui vénen a implorar-vos, / Fèlix, deu vostre favor”.