dissabte, 22 de juliol de 2017

Una edició de postguerra gairebé desconeguda



L’accés a la biblioteca i arxiu de Manuel Benach i Torrents[1] ens ha permès no sols poder tenir a l’abast per al seu estudi fons documentals tan importants com el de Pau Milà i Fontanals sinó realitzar alguna descoberta ben curiosa, aquest és cas de l’edició, creiem que d’iniciativa municipal de Vilafranca del Penedès i pràcticament desconeguda[2], d’un petit volum (130 x 190 mm) amb el títol “Labor municipal desde 17 de octubre de 1941”, denominació sols present a la coberta exterior, sota una interpretació barroca de l’escut de Vilafranca. Cal recordar que van ser els anys de Manuel Benach al capdavant de la Casa de la Vila a la capital penedesenca.

Es tracta d’un precedent dels característics volums que construiran el gruix de la col·lecció “Cosas que fueron” de Manuel Benach a qui suposem també autor dels textos, tots ells evidentment en castellà, i curador de l’edició. Cal dir que la pràctica totalitat d’imatges i gravats que acompanyen el llibre van ser emprats amb posterioritat pel mateix Benach en altres edicions de la seva iniciativa. En aquest cas pensem però en un treball editorial d’iniciativa municipal i tiratge molt limitat, realitzada a Artes Gráficas Raiclán S.L. de Barcelona el mes de desembre de 1943. Tapa dura en cartró apergaminat, interior en paper semicouxé de tons grocs, amb un total de 42 pàgines sense numerar però impreses amb notable cura i qualitat, amb indicació del propietari de cada volum -en el cas que ens ocupa Manuel Benach com alcalde-, de manera que hem de pensar que, com a mínim, hi va haver un exemplar per a la resta de regidors municipals, tretze únics exemplars com s’insinua en un text interior que recollim més avall. Són detalls que ens porten a imaginar un cost significatiu que possiblement resta indicat en els llibres de la comptabilitat municipal d’aquells anys.

A l’interior, per portada consta l’escut municipal abarrocat que es reprodueix també a la coberta, una frase de Torras i Bages sobre el caràcter diví que té l’exercici de l’autoritat i una fotografia dels símbols municipal: la cadira de l’alcalde i les dues maces de plata. La dedicatòria té clars alguns moments de l’exercici del govern municipal:

“Tal como una vez –una sola vez en más de dos años de camino- hicimos un festín en torno a la parra simbólica de la exhibición del vino, hoy, pasados los dos años, celebramos también otro convite, más alado y menos nutritivo, de actos y recuerdos, como entonces, los trece únicos y solos, vamos a banquetear”.

La data és la de l’1 de gener del 1944 i la referència d’aquest text sembla ser de la Fira de la Vinya i el Vi del 1943. El primer text interior serveix d’introducció i recorda els dos anys de labor del consistori municipal que va iniciar la seva labor amb les festes “del Cristo Desamparado del Molino de Rovira (21-26 de octubre de 1941) y terminado con la Exposición y Feria de la Viña y el Vino –perenne ya en la Historia- (10-25 de octubre de 1943)...” No oblida les obres públiques, l’augment del patrimoni municipal, els pressupostos qualificats d’optimistes, les millores sanitàries, la façana de l’orgue de Santa Maria i el Museu. La prosa va signada no amb el nom sinó amb la caricatura de l’alcalde Benach, i tot seguit la dels 12 regidors, tots ells dibuixats pel Del Arco: Martí Güell Cortina, primer Tinent d’Alcalde; Domingo Via Trabal, segon; Joan Miret Soler, tercer; Joan Ribera Ribera, quart; Pere Regull Pagès, Lluís Piñana Castell, Josep Rosell Saltó, Casimir Saumell Vallès, Gabriel Via Boada, Tomàs Berdier Montserrat, Romà Castell Mestre i Lluís Melo Garcia. Com a complement una justificació a la caricatura: “En las cosas del espíritu es mucho mejor y más sano una caricatura- retrato que un retrato fotogràfico”.

En un ampli capítol es comenta tot seguit la labor de les diverses comissions, en concret quatre: Hisenda, Governació, Foment i Cultura. Com a complement set delegacions: arbitris i escorxador, cementiri, camins veïnals, hospital, beneficència, inspectors de mercats i Estació Enològica. Quan s’entra en detalls hom averigua que la Comissió d’Hisenda va haver d’amortitzar l’emprèstit que s’havia emès l’any 1928 i després de pagar factures i arreglar la façana de l’orgue es va cloure l’exercici de 1942 amb superàvit, el mateix que s’esperava fer el 1943. En l’àmbit de Governació es comenten els augments de sou aplicats als treballadors municipals (sense especificar quantitats) així com la convocatòria d’un concurs per proveir les places administratives i subalternes. Es comenten també millores en la vigilància nocturna, les celebracions esmentades de la Vinya i el Vi i del Crist del Molí d’en Rovira, així com les Festes Majors “y las de la Liberación de los mismos años”[3], i encara es remarca que “en 1942 se creó la medalla de Vilafranca para los ex-combatientes”. Un dels capítols més característics era el d’obres públiques: millora del dipòsit de detinguts als baixos de la Casa de la Vila[4], pavimentació dels carrers de Sant Bernat, Ribera, plaça de Xavier Llorens, Pou de la Pina, Coll, Galceran, Puigmoltó i Rambla de Nostra Senyora en una petita part, voreres als mateixos carrers, a la Rambla de Sant Francesc, carretera de Tarragona i carrer d’Amàlia, passeres a carrers encara no pavimentats com eren els de Parlament, Bisbe Morgades, Vidal, Soledat, Ponent o Santa Clara, clavegueres en carrers que no en tenien, en concret Ribera, Coll, Puigmoltó i Duc de la Victòria. I encara: “la construcción del ‘Obelisco-burladero-farola’, en la Rambla de Nuestra Señora, lugar de San Magín, que tiene la triple utilidad de soporte inamovible para las banderas, encauzar las direcciones en el tránsito rodado e iluminar aquel sector descuidado de luz”.

En l’apartat de cultura algunes exposicions bibliogràfiques, el retorn de l’arxiu Notarial “que el huracán de la guerra se llevó”, algunes accions a l’entorn del Museu i l’anunci de la primera edició popular[5], dedicada a la Galeria de Vilafranquins Il·lustres. Com sempre algun projecte que es va quedar al tinter durant prop de mig segle com era retolar alguns carrers indicant una mínima nota biogràfica en el cas de personatges com el bisbe Morgades, Menéndez y Pelayo, o institucions com la del carrer de la Beneficència. Pel que fa justament a beneficència es fa esment a la idea -“platónico pensamiento”- de poder comptar amb un sanatori antituberculós, es comenta un conveni pel que fa al servei d’ambulàncies i que es treballa per crear un centre d’higiene als baixos de l’Hospital amb entrada independent, en aquesta línia també s’esmenta que es va contribuir a ajudar a les famílies més necessitades amb motiu de les celebracions de Nadal, Festa Major “y de la Liberación”. Es comenta que en dies de molt fred es va habilitar un alberg nocturn en “un gran caserón”; l’Ajuntament va acordar concedir una pensió vitalícia al prevere doctor Joan Badia qui havia estat durant molts anys degà del Penedès.

En l’àmbit del cementiri es comenta que es va inaugurar el “mausoleo de los vilafranqueses inmolados en la Cruzada” amb el trasllat de les restes dels morts del bàndol franquista el 8 de gener de 1942, amb un altar de pedra que va oferir el senyor Martí Güell, també es van fer millores a la capella i es va reconstruir la secció cinquena que havia patit un enrunament. Un dels aspectes més destacats del pas de Manuel Benach per l’alcaldia vilafranquina va ser l’adquisició del parc del Tívoli, fins llavors de propietat privada, amb una superfície total de 5.670 metres quadrats, també va ingressar al patrimoni municipal el solar de l’antic convent de les monges Carmelites de clausura amb una superfície de 2.281 metres quadrats, el que posteriorment acolliria l’escola pública Estalella Graells. Es va adquirir també un petit solar a la cantonada dels carrers de Galceràn i de la Font que anys després es va urbanitzar situant-hi la font del Carme.

Punt i a part per al tema de cerimonial, actes públics i visites importants. La primera referència que es destaca són les manifestacions que entre el 21 i el 26 d’octubre de 1941 es van celebrar a l’entorn del Crist Desamparat del Molí d’en Rovira, eren els anys del més eufòric nacionalcatolicisme, de les profecies de la mare Ràfols i les referències a fets miraculosos.

...se celebraron inmpresionantes solemnidades religiosas. Acudieron a la villa: El Cardenal Arzobispo de Sevilla, Dr. Segura, el Ministro de Justicia, don Esteban Bilbao, el Obispo A.A. de Barcelona, el General Esteban Infantes, los Gobernadores Civil y Militar de Zaragoza, el Gobernador Civil de Ávila, el Gobernador Civil de Barcelona, representantes del Ayuntamiento, Diputación y Congregaciones de Zaragoza y Barcelona. Los Obispos de Huesca y Vich y el Cabildo, Presidente de la Audiencia y Fiscal de Barcelona. Del Vaticano se recibió el día 26, el siguiente telegrama: 'Augusto Pontífice, vivamente agradecido homenaje filial ocasión inauguración Santuario Santo Cristo Desamparado, deseando incremento vida cristiana fieles. Otorga implorada bendición apostólica Vuestra Eminencia, Prelado, Autoridades, Congregación y asistentes ceremonia. Cardenal Maglione.”

Del 1942 es remarquen diverses visites del Governador Civil, que va presidir la processó de sant Fèlix d’aquell any, i del 1943 es recorda el pas per la caserna el 23 de maig del Capità General de la IV Regió, Tinent General José Moscardó[6], també es recorda que el 29 d’agost es va inaugurar l’escala gòtica del pati del Museu, que s’havia pagat graó a graó per subscripció popular. La Fira de la Vinya i el Vi mereix dues pàgines de crònica, amb nombrosos detalls i especificació de les visites, entre altres la del Cònsol General Britànic que va recordar els soldats morts en el camp de l’honor en posar una corona al peu de la làpida de l’oficial britànic mort el 1813[7]. Finalment i com a detall del nou règim, s’esmenta que es va reprendre l’assistència del consistori municipal a l’ofici de la festivitat de sant Ramon de Penyafort, compatró de Vilafranca.

L’edició es clou amb l’anunci de diversos projectes municipals: confeccionar els plànols d’urbanització del passeig del Santuari de la Mare Ràfols, cal suposar que d’acord amb el projecte de basílica que mai no es va arribar a executar; vendre a l’Estat la caserna per poder construir una escola pública de nova planta, la que finalment seria l’Estalella Graells; construcció de voreres i pavimentació de diversos carrers, recuperar la ubicació del padró al carrer de Santa Magdalena, adobar els jutjats i, per suposat, resoldre el tema endèmic de la vila: “...el problema del abastecimiento de aguas ha tomado un vivo interés y se están estudiando las soluciones planteadas por una competente comisión”.

A les acaballes, deu pàgines amb imatges dels actes i especialment de la Fira de la Vinya i el Vi, imatges que Manuel Benach publicaria després en altres edicions i que en aquest cas, a la vista del caire gairebé privat, havien de voler tenir un sentit més recordatori que de propaganda.



Revista "del Penedès", núm. 24. Institut d'Estudis Penedesencs. Vilafranca 2011.

Podeu trobar tot el llibre escanejat a partir del 25 de juliol al blog: 
http://bibliografiavilafrancapenedes.blogspot.com.es/





[1] Bona part del seu arxiu ha estat finalment adquirit per la Biblioteca de Catalunya, tot i les gestions realitzades des de l’Arxiu Comarcal de l’Alt Penedès; però una part dels llibres s’han dispersat a través de llibrers de vell de Barcelona on vam localitzar –joioses casualitats del la vida- i adquirir el que avui motiva aquest comentari.
[2] No en consta cap exemplar ni a la Biblioteca Torras i Bages ni al Centre de Documentació de la Vinya i el Vi del Vinseum, a qui devem l’escaneig de l’original del que reproduïm algunes pàgines i del que en conserven una còpia de consulta disponible.
[3] 21 de gener de 1939, entrada de les tropes franquistes a Vilafranca.
[4] La denominació popular vilafranquina sempre havia estat “la perrera”.
[5] Precedent també de la sèrie “Cosas que fueron”.
[6] La visita va suposar a nivell vilafranquí la desocupació definitiva de les dependències que el Museu de Vilafranca mantenia als baixos de l’edifici militar.
[7] Sobre el tema podeu veure: Joan Solé i Bordes “Un oblidat record històric de la Guerra del Francès” a Del Penedès, núm. 17. Hivern 2007-08.

dissabte, 15 de juliol de 2017

Ara fa quaranta anys, un record de Mn. Aragonès



La malaurada notícia del traspàs de Mn. Josep Maria Aragonès i Rebollar ahir dia 14 de juliol ens porta records de fa quaranta anys quan vam constituir l’Institut d’Estudis Penedesencs. Recuperem dos textos de dos penedesencs també traspassats: Joan Tarrada Massanell i Esteve Cruanyes Oliver que recorden aquells moments i esmenten l’aportació de Mn. Aragonès.




El llarg procés de gestió de l'IEP

Fem una breu presentació: sóc Joan Tarrada Massanell. Presidia el Museu de Vilafranca el Sr. Josep Parera i Ripoll el qual, ja en aquell temps, tenia molt bones relacions amb la Caixa Penedès, i un servidor com a secretari.

Ens apressaven, des del grup promotor de les periòdiques reunions anomenades «d'Estudiosos Comarcals», per a decidir-nos a celebrar la propera reunió a Vilafranca. Vàrem fer alguns passos i la situació semblava propícia, fins i tot s'havia fet un tempteig a l'alcalde Sr. Pallerola, que fou ben acollit, ja que a més era recent la inauguració de l'hotel i restaurant Pere III, serveis dels quals la vila n'estava molt mancada.

També teníem un deute històric i un camí ja senyalat. L'èxit de les precedents Exposicions d'Art del Penedès, a Vilafranca, el Vendrell i Vilanova, i encara més el testament del Dr. Josep Estalella i Graells, que ens deixà en el valuós volum «I Exposició d'Art del Penedès», Vilafranca, 1926.

Cal també tenir present una petita cèl·lula de joves estudiosos vilafranquins, que l'any 1942 començà a reunir-se setmanalment en les antigues dependències del Museu de Vilafranca, sota el nom de C.E.P. (Cercle d'Estudis Penedesencs) i que donà els seus fruits fins que l'exèrcit, amb les seves quintes, el va clausurar. En formaven part els malaguanyats Antoni Bonet, Joaquim Miró i Antoni Massanell, i els supervivents Pere Regull, Josep Solé, Emili Giralt, Joan Sellarès i Joan Tarrada. El treball organitzat, ja per mans universitàries, consistia en un torn, cada sarment havia de preparar un treball sobre qualsevol tema penedesenc, que el ponent exposava clarament, i havia de defensar, algunes vegades acaloradament, però els drets humans eren intocables, i el mobiliari també.

Un dels fets importants en el rerafons de l'origen de l'IEP fou l'anual repartiment de premis del Concurs Sant Ramon de Penyafort del Museu de Vilafranca, tant per fitxar als que despuntaven, com pel conferenciant elegit, que es procurava escollir entre els millors de les comarques penedesenques.

Com a brou de cultiu, encara es conservaven brases de l'antic grup que s'aplegava a l'entorn del «Niu d'Art», així com el més recent Grup Universitari Vilafranquí

Es feren nombroses visites i contactes, trucades telefòniques i reunions de tot nivell que no cal remarcar i, finalment, el l2 de juny de 1976, ens reuníem per primera vegada, en el Museu de Vilafranca, tots els grups d'estudiosos, és a dir els seus representants i prenguérem el primer acord: publicar en tota la premsa comarcal la Crida inicial a la constitució de l'IEP que acompanya aquestes línies.

La legalització

La legalització de l'IEP va ser èpica i llarga. La decisió depenia del Govern Civil de Barcelona i l'oficina de recepció era al tercer o quart pis d'una escaleta de servei, al final de l'edifici. Un cop a l'escaleta, un Guàrdia Civil em demanà el DNI, em penjà una fitxa amb un número a la solapa, i escales amunt. Sempre hi havia una gran aglomeració, ja que s'havia de demanar permís per a tot i, a més, hi havia uns emissaris volants, que molt correctament t'oferien ajudes sindicals... Aquell cap de secció era de pedra picada i no hi havia manera d'aclarir res, tot eren inconvenients. Però després de vàries visites es devia donar compte que era un cas diferent, va canviar d'actitud i em començà a donar idees positives. La principal, va dir-me que jo mateix redactés un escrit "curtet" proposant l'associació i les seves finalitats, que no tenia cap caire polític, etc., etc. Aquest l'havien de firmar tres o quatre persones, i em digué en to confidencial -ja casi érem amics- que con menys firmes millor, ja que havia de demanar un informe complet de cada un a la Direcció General de Policia, i massa noms els molestaven. El firmàrem, per descomptat un servidor, la Sta. Basora, no n'estic segur si el Sr. Parera, i Mossèn Aragonès, rector de Torrelavit.

Vaig presentar el document, el van trobar correcte. Però passaren dies i setmanes i ja n'estava tip de pujar aquelles escales i mai em podien dir res. Em vaig decidir per una decisió clàssica i «oli en un llum». Vaig recordar que el meu antic company i bon amic d'Institut, Jesús Bonifasi, coneixedor de les nostres respectives idees polítiques, era llavors cap de cerimonial del Govern Civil de Barcelona.

A la propera visita em vaig dirigir a la porta principal del Govern Civil. L'Oficial de Guàrdia em demanà que m'identifiqués i per a qui demanava. Després de telefonar em va pregar que l'acompanyés i vam pujar per una gran escala al pis principal fins al despatx de l'amic Bonifasi qui, alarmat, em preguntà que em passava. El vaig calmar, no era res personal i li vaig exposar concretament el cas. M'escoltà molt atentament i em digué: «Tarrada, no et preocupis que ara mateix el trucaré, torna'l a veure en nom meu».

El funcionari, així que em veié, s'aixecà i es disculpà, seguidament em digué: «Em sembla que ja tinc la solució. Oi que va dir-me un dia que aquesta futura entitat aplegava tres partits judicials: Alt Penedès, Garraf, i El Vendrell?» al confirmar-li em digué: «Ja està resolt aquest Govern Civil és únicament competent en assumptes d'aquesta província, el tema de vostès correspon al Ministeri de l'Interior». Li vaig donar les gràcies i li vaig demanar si em podia facilitar l'adreça del Ministeri de l'Interior, a Madrid. En un excés d'amabilitat, em digué que no era necessari, que ell ja tenia tota la documentació i que l'enviaria a Madrid seguidament. Als pocs dies vaig rebre, a casa meva, la legalització sol·licitada, amb una última «novetat», a la qual nosaltres no donem massa importància: l'entitat legalitzada va resultat ser el «Instituto de Estudios Penedesienses».

                                                                                               Vilafranca, juny el 2002.
Joan Tarrada i Massanell

Constitució de l'IEP

El 26 de febrer de 1977 es va celebrar al Museu de Vilafranca una reunió de la Comissió Promotora en la que es va signar l'acta de constitució de la nova entitat i es va acordar presentar els estatuts fundacionals per a la seva aprovació oficial. Formaven aquesta comissió Josep M. Aragonès, de Sant Sadurní d'Anoia; Miquel Castellví, del Vendrell; Lluís Jou i Mirabent, de Sitges, Francesc X. Puig Rovira, de Vilanova; i Joan Tarrada, de Vilafranca.

En la seva primera carta circular adreçada als futurs socis, amb data 19 d'abril del mateix any, es convocava a l'acte oficial de constitució de l'IEP, el 15 de maig a les 11 del matí, a la sala gòtica del castell de Sant Martí Sarroca.

Aquest acte va comptar amb la presidència honorífica del Sr. Joan Suriol, batlle de Sant Martí Sarroca i president del Patronat del Castell; el Dr. Pere Bohigas i Balaguer, de l'Institut d'Estudis Catalans; el Dr. Emili Giralt i Raventós, catedràtic d'Història Contemporània de la Universitat de Barcelona; el Sr. Josep Parera i Ripoll, president del Museu de Vilafranca i que ostentava a la vegada la representació de Caixa Penedès; i el Sr. Joan Tarrada i Massanell, en nom de la Comissió Promotora.

Com fos que hi havia quòrum suficient sobre els 257 socis prèviament inscrits, tot seguit foren llegits els 35 articles que configuraven la proposta d'estatuts, aquests van ser aprovats per unanimitat per l'assemblea.

Tot seguit es va procedir a l'elecció de la Junta Directiva provisional, a proposta de la Comissió Promotora es va presentar una candidatura d'unitat penedesenca que va ser acceptada unànimement. En espera de la legalització definitiva dels estatuts, la Junta va quedar formada provisionalment de la següent manera: presidenta: Teresa Basora, de Vilanova i la Geltrú; sots-president: Ramon Planas, de Sitges; tresorer: Pere Puignau, de Sant Sadurní d'Anoia; secretari: Joan Tarrada, de Vilafranca; i com a vocals: Josep Maria Aragonès, de Sant Sadurní d'Anoia; Antoni Barceló, de Vilanova; Miquel Castellví, del Vendrell; Lluís Jou, de Sitges; Josep M. Masachs, de Vilafranca; i Xavier Virella, de Vilanova.

Aquesta Junta va començar tot seguit a treballar sota l'impuls dels plans prèviament establerts, dedicada als programes culturals de coneixement de la comarca i de les seves institucions i entitats, així com a la publicació de treballs de recerca i estudis, realitzats pels socis i sobre temes d'interès comarcal. Una de les seves fites més importants va ser també la creació d'una consciència d'identitat i unitat comarcal entre l'Alt Penedès, el Baix Penedès i el Garraf, integrants d'una mateixa unitat territorial, natural i històrica.

                                                                       L'Arboç, juny del 2002.
                                                                       Esteve Cruanyes

De llibre Vint-i-cinc anys de recerca i bibliografia local, l'Institut d'Estudis Penedesencs. A cura de Joan Solé i Bordes. Institut d’Estudis Penedesencs 2002. Edició commemorativa del primer quart de segle de la fundació de l’I.E.P.