diumenge, 21 de maig de 2017

Quaranta anys de l'Institut d'Estudis Penedesencs

El passat dia 15 de maig d'aquest 1917 en va fer quaranta anys exactes d'aquell 15 de maig del 1977 que a Sant Martí Sarroca vam constituir l'Institut d'Estudis Penedesencs. Sense caure en el record nostàlgic ni en la menyspreable vanaglòria, recordem les primeres passes d'aquell camí a les pàgines dels primers exemplars d'"Olerdulae", oficialment la publicació periòdica del Museu de Vilafranca. 

Ho va recordar amb paraules ben encertades Albert Tubau, actual president de l'Institut d'Estudis Penedesencs, en l'acte de lliurament dels premis de cultura Collita Penedès 2017, el passat dia 19 de maig a l'auditori Eduard Toldrà de Vilanova i la Geltrú.


Simplement dir que fa goig recordar allò que vam escriure el 1976 i 1977 i veure el camí fet fins ara.

Salut i Penedès!





dissabte, 13 de maig de 2017

El llenguatge de "La Ben Nascuda"

Ara que celebrem una nova jornada de Paraules al Claustre de Sant Francesc, dedicada aquest 2017 a Josep Estalella Graells, recuperem el treball, inèdit fins ara, que va constituir la conferència pronunciada el 7 de maig del 2011, en la jornada dedicada a Rodolf Llorens i Jordana.





Una proposta d'aproximació al llenguatge de `La Ben Nascuda´




Deia Rodolf Llorens[1] que havia pensat en “la Ben Nascuda” a la presó Model de Barcelona on havia estat empresonat com a resultat dels fets del 6 d’octubre de 1934, la seva tia li portava menjar, roba neta i lectura i entre aquesta una edició de “La Ben Plantada”, un llibre que ja havia llegit però que en aquells circumstàncies –“jo ja havia no sols evolucionat sinó revolucionat amb l’anada a Rússia”- de manera que “vaig tenir la impressió clara que llegia un llibre amb la lletra al dret, però amb el significat posat al revés; la ideologia la trobava cap per avall... tenia el cervell a l’altura del betum i no tocava de peus a terra”[2]. Assegurava Llorens que la seva rèplica al text orsià ara centenari no anava contra la primera edició, la del 1911, sinó cap a la de 1936-1937 que comptava amb il·lustracions del vilanoví Enric Cristòfol Ricard, així com algunes diferències en el text, la supressió d’un capítol i un pròleg nou que convidava a afegir-s’hi[3], era –en opinió de Llorens- el primer pas de Xènius per recuperar el “lloc de Dictador espiritual de la cultura catalana”[4] des de la base dels joves universitaris que creien –Llorens entre ells en aquella primera hora- que el mestre Xènius havia estat víctima de la burgesia catalana de la Lliga i la Mancomunitat, com abans mossèn Cinta, però l’adveniment de la República va frustrar el projecte i quan Llorens s’hi va posar si-us-plau per força per matar algunes hores del seu empresonament la perspectiva de l’escriptor vilafranquí ja havia canviat i s’havia iniciat el que anomenava “la meva conversió al populisme que no he abandonat i encara s’ha augmentat”[5].



Si la primera versió de “La Ben Nascuda” va tenir una gènesi prou curiosa, també la segona, correcció notablement augmentada d’aquella original, va ser prou curiosa, en un vaixell ancorat a ports africans a l’espera de poder passar a Amèrica[6], de la que en deriva la tercera i definitiva[7]. “La primera Ben Nascuda tenia gairebé només els mateixos capítols de La Ben Plantada, però amb un contingut diametralment oposat i la seva trama eren els fets del 6 d’octubre que m’acabaven d’atropellar”[8], tot i aquesta afirmació és evident que Llorens es basa en la trama orsiana per tombar la truita, així hi ha diversos capoítols d’igual denominació però de contingut prou divers, com el de la senyora Pona o el que fa referència a l’ascensió d’una o altre protagonista.



Habitualment hem entrat en la consideració de “La Ben Nascuda” en base al seu contingut i a la seva diversitat de plantejaments en relació amb els d’Eugeni d’Ors, de forma i manera que a una banda hi ha la Teresa orsiana, amb vel·leïtats de noblesa aristocràtica i a l’altra l’Eugènia llorensiana amb tota la naturalitat obrera i al seu entorn dos móns potser no del tot contraposats però sí ben diversos. La Ben Nascuda no era l’aiguabarreig de la Teresa orsiana[9], era la real Eugènia (“eu genes”, ben nascuda en grec) Fàbregas, nascuda el 1914, que al llibre apareix com a treballadora de la fàbrica de les fulles de Vilafranca, però que en realitat provenia d’una família que es va trobar en una situació econòmica tan desfavorable que quan no tenia més de 10 o 12 anys Eugènia va haver d’entrar d’aprenenta a cal Besolí, la sastreria vilafranquina on llavors treballaven moltes noies; allí gairebé es pot dir que se la van afillar i hi va aprendre l’ofici de fer “mànigues o colls de camisa” és a dir que va esdevenir camisera, un activitat que haver de continuar exercint alguns anys a l’exili americà per tal de completar la migrada economia familiar[10]. L’episodi de la desfeta familiar és narrat al capítol IV de la segona part[11] amb un tractament literari que amaga que la pèrdua de la casa familiar es va produir com a resultat de la ludopatia del pare.



Del caire real d’Eugènia ens en parla igualment el capítol final “La descensió de la Ben Nascuda” on dels de la segona edició (1957-1958) hi consta un paràgraf certament indicatiu del que va ser la vida familiar:



“Del seu caràcter hi ha de bo i de dolent. I encara està ben demostrat que la nostra vida domèstica, tal i com està generalment organitzada, esgota; llavors, el caràcter de les dones es torna àcid i agreja, i esdevenen irascibles, mesquines, envejoses i egoistes”[12]



A l’hora de la realitat la seva va ser una relació de silenci durant més d’una dècada, amb les mínimes comunicacions mitjançant notes enganxades a la nevera[13].




                               En Fontxo em va fer la presentació

Una aproximació al llenguatge




La proposta que voldríem fer, però, és adreçar-nos als àmbits més formals de “La Ben Nascuda” i en aquest entorn centrar la nostra atenció en el recurs també orsià del datisme. Apuntem d’inici que Llorens és conscient que està produint un text més literari que ideològic, d’aquí que se’l plantegi sempre com un exercici de descripció o de reflexió narrativa, però no un volum didàctic, d’aquí que hi aporti les expressions i el vocabulari –com ara veurem- i que ens repti a interpretar cada detall. Potser bé d’aquí, d’aquest caire distès basat en la proposta, que ens hagi costat molt descobrir , quan ho hem pogut arribar a fer, el devessall de riquesa que és el llibre, text obert a tota mena de comentaris. En aquesta mateixa línia s’havia manifestat l’antropòleg Gerard Horta que el va qualificar de “molt més que excel·lent i superb”[14]. Ho podem explicitar amb un exemple, a la segona edició Llorens afegeix ja al capítol VI de la segona part una detallada descripció d’aspectes de la Festa Major i tot d’una apunta:



Després a les rambles i places a fer l’aperitiu amb olives, a passejar la gana o a ballar sardanes...”[15]



Com qui no vol la cosa, Llorens ens proposa tot un tractat de sociologia, els grups socials es diferenciaven a la vila per la seva capacitat d’anar a la Rambla a fer un vermut amb olives[16].



Un dels aspectes formals més característics del llibre de Llorens és, però, la seva acusada tendència al datisme que enriqueix i qui sap si igualment en condiciona el llenguatge. Entenem per datisme la capacitat d’expressar-se tot acumulant sinònims. Era aquest un recurs discretament orsià que trobem sovint a les seves gloses i a “La Ben Plantada”. El mestre Xènius comença amb el joc de tres, al to de Francesc Eiximenis, amb els ulls de Teresa[17]. Més endavant juga amb l’acumulació d’oracions coordinades copulatives, o complements oracionals i n’arriba  a aplegar sins a onze en parlar de la proporció en les formes de la noia[18]. I quan la noia apareix entre el mar i les cases porta amb ella 16 elements, alguns en joc de circumstàncies de loc. Entre alguns exemples més, quan es tracta de referències de l’art i la cultura dels noucentistes l’autor ho descriu amb 19 estructures de predicat amb el “pensem que...”[19]



D’entrada, Llorens no es va avenir a anar més lluny en el joc expressiu dels datismes i en la primera edició sols s’hi va lluir amb goig a la segona pausa, com una voluntat expressiva en la descripció de les “Altres dones”. En tornar sobre el text en la versió ampliada del 1958 Llorens ha descobert ja el potencial expressiu de l’acumulació i en fa, com ara mostrarem, un ús ampli, potser en algun moment proper a la complementari sense mesura, tot i que en cap cas ens trobarem davant una prosa gratuïta de voluntat barroca sinó encarats amb un datisme de voluntat expressiva i recopilatòria.



Ens avisa ja en el primer paràgraf del pròleg[20], just igual que el text orsià, iniciat amb el “Jo sóc aquell..”, però a la quarta línia Llorens ja va a la insistència amb un joc de cinc parelles d’adjectius i ho deixa encara més clara la intenció formal del volum al tercer paràgraf amb sis objectes directes sobre negació, mentre que al paràgraf següent ens omple de frases fetes a l’entorn de les vivències de la vida.



Per què Llorens insisteix en aquesta fórmula expressiva? Podem parlar  d’una voluntat d’enriquir el text i de donar-li més consistència? El que aviat començarem a veure-hi ben aviat és una voluntat d’aplegar la riquesa del llenguatge, no pas com els folkloristes considerant les expressions populars com un valor en ell mateix, ni com una transmissió de valors culturals del passat. Potser una anàlisi més detallada del text ens ha de permetre remarcar la seva intenció veritable: mostrar de forma pràctica la riquesa immensa i inexhaurible dels entorns populars, la vàlua d’una cultura plena que no és feta des dels alts àmbits institucionals dels noucentistes sinó des de la sincera intensitat dels àmbits més populars. Com sempre, Llorens no es justifica ni s’explica, simplement ho deixa anar amb un cabal que és un veritable devessall, com qui ho oblida al mig de la plaça, a la vila. Ja hem dit que no podem pensar en un Llorens barroc, ni de pensament ni d’expressió, però certament hem de reconèixer que no és la simplicitat estructural o sintàctica la que caracteritza el llibre. En el cas de Xènius encara podíem parlar de capítols més o menys breus en funció de l’espai del que disposava el seu “Glossari” al diari, però Rodolf Llorens, que no pateix aquest condicionant ni va deixar anant el seu text a la premsa un dia rera l’altre o una setmana rera l’altra, pot tirar pel dret i en base al projecte orsià de tres parts amb dos textos intermedis de pausa,  acaba per confegir un llibre proper a la seixantena d’apartats amb l’extensió que en cada cas considera convenient. Això és igualment possible perquè no estem davant d’una narració ni d’una novel·la, el fil argumental es pot tenir per inexistent en bona part de la història. Què és així “la Ben Nascuda”, possiblement tan sols un treball descriptiu que intenta dibuixar la senzilla simplicitat d’Eugènia:



“...una noia catalana en temps de la seva joventut, que treballa, ni més alta ni més baixa que les altres, dins una modesta fàbrica d’un poble ni petit ni gran, ni fred ni calorós, ni blanc ni negre, ni pròxim ni allunya”[21].



El datisme per acumulació hi insisteix una i altra vegada, ens parla de la noia quan va entrar a treballar i ens ofereix 10 comparacions sobre 10 adjectius[22]. Apuntem com a fragment antològic en la seva labor creativa el que descriu la canalla al capítol VI de la segona part:



“Tenim encara, el guirigall, el rebombori, la saragata i la gatzara, de la quitxalla, xicalla i brivalla dels barris on ha viscut la Ben Nascuda. Aquesta caterva i patuleia de canalla, trepa, tropa i tropell, a l'hora de berenar, mengen pa amb vi i sucre, o pa amb oli i sal, i fan marinxa: corren, s'empaiten i xisclen; esvaloten i fan tabola i xivarri pels carrers i per aquelles entrades de les cases. Aquests diantres de marrecs, vailets i tribulets criden amb grans ahucs, fan llengotes i pam i pipa, i juguen a acuit amagar, a correteja la ning-ning, a cavall-bernat, als quatre cantons, a gepes, als ceps, a escarabat bum-bum, a saltar a corda i a fer juli... Són allò que no hi ha...”[23]



A banda del significat exacte d’alguna expressió, estem davant 4 noms que descriuen el soroll de 12 denominacions de criatures que fan amb 6 verbs, 3 verbs de joc i 12 noms de jocs populars infantils. I així podríem seguir en altres fragments, però la pregunta que sorgeix llavors és si això és veritablement lícit, si no podem caure en un exercici de desballestament formal o matemàtic, en uns llistats infinitesimals de paraules i referències justament a l’entorn d’una obra que sempre ens havia captivat pel seu contingut. A banda hi ha el tema de les citacions literàries quan, per donar certificació de validesa a la literatura popular l’autor hi insereix i que l’acompanyin fragments de clàssics com Jaume Roig, o noucentistes com Carner; i a l’ensems, per validar en certificació la poesia catalana culta de tostemps l’autor afegeix a Jaume Roig o Josep Carner fragments de literatura popular.



Podem preguntar-nos si un dia o altre arribarem a aconseguir la descoberta d’aquesta notable joia de la nostra prosa literària o si tan sols seguirem mantenint el mal auguri d’aquell Rodolf Llorens que no troba mai el moment escaient per editar-lo amb el reconeixement que mereix, ni el 1937 que és temps de guerra, ni el 1957 de l’exili, ni tan sols el 1977 de la tercera i definitiva edició en els anys de recuperació de la democràcia, quan el noucentisme queda ja massa lluny i les necessitats del país són totes unes altres.









[1] Rodolf Llorens i Jordana El meu contacte amb Eugeni d’Ors, a “Olerdulae” Museu de Vilafranca 198 . núm. p. 4 i 5.

[2] Rodolf Llorens i Jordana El meu... p. 5.

[3] Rodolf LLorens i Jordana El meu... p.4. El pròleg d’Eugeni d’Ors és el que s’ha reproduït en edicions posteriors, en concret en la de  1980 (Ed. 62. Col. MOLC núm. 34) qué és la que hem emprat i esmentem.

[4] Rodolf Llorens i Jordana El meu... p.4.

[5] Rodolf Llorens i Jordana El meu... p.5.


[6] Rodolf Llorens i Jordana El meu... p.5. Sobre aquest viatge podeu veure Joan Solé i Bordes Rodolf Llorens, productor cinematogràfic a l’exili. “del Penedès” núm, 19. IEP. Vilafranca P. Tardor-hivern 2008-09. Pg. 35. També a Joan Solé Bordes, Rodolf Llorens i Jordana, notes de cinema i exili. “Serra d’Or” núm. 610. Octubre 2010. Pg. 10.

[7] És aquesta (Ed. Ariel. Barcelona 1877) la que citem sempre en el nostre text en considerar que és la que l’autor va donar finalment per bona. Sobre les edicions de les obres de Rodolf LLorens podeu veure Joan Solé i Bordes. Editar o llegir, l’estrany cas de Rodolf Llorens i Jordana. a “del Penedès”, núm. 20. IEP. Vilafranca P. Primavera-estiu 2009.

[8] Rodolf Llorens i Jordana El meu... p.5.

[9] “...un personatge femení ideal, detalladament descrit i format amb trets de dones diferents que havien suscitat el seu interès...” C(arme) A(rnau) nota introductoria a l’edició de La Ben Plantada de MOLC. p.7.

[10] Joan Solé i Bordes. Rodolf Llorens productor cinematogràfic a l’exili. a “del Penedès” núm 19. Tardor-hivern 2008-2009.

[11] En conmcret a la p. 109.

[12] Llorens. p. 337.

[13] Així ho contava, amb totga la discreció, el seu gran amic i company Pere Grases.

[14] Gerard Horta. “Amor, odi i lluita de classes: Llorens i Jordana o la culturea com a camp de combat” a la nova edició de la primera versió de “La Ben Nascuda” Ed. Andana. Vilafranca 2005. p. 12.

[15] Llorens. p. 123.

[16] Vid. Joan Bosch i Planas i Joan Solé i Bordes. Aqujella Rambla vilafranquina. Vilafranca 199...

[17] d’Ors. p. 30 i 31.

[18] d’Ors. p. 34.

[19] d’Ors. p. 57.

[20] Inici que correspon al del capítol primer de la primera part a la primera edició de “la Ben Nascuda”.

[21] Llorens. p. 15-16.

[22] Llorens. p. 101.

[23] Llorens. p. 119.


















divendres, 5 de maig de 2017

La Germanor (i II)



El maig de 1930 trobem Antoni Gallemí a l’entorn d’un altre dels seus temes predilectes, tota vegada que publica un article sobre teatre en català al diari barceloní “La Publicitat”, sense que ens sigui possible assegurar que no en va publicar cap més. Poc després l’article (“Per una companyia de veritable teatre a Catalunya”) va ser reproduït a les pàgines del butlletí de “Germanor”, del que n'hem publicat un exemplar sencer al nostre blog de bibliografia; allí veiem quin era el pensament de Gallemí sobre la situació de l’art teatral a casa nostra:

 “...assistim a un seguit de representacions a càrrec de diverses companyies les obres de les quals són en la majoria bastides amb arguments i lèxic xavacà i anti- artístic...”

 De forma que proposa la creació d’una federació teatral que amb companyia pròpia portés a Barcelona i a tota Catalunya programacions de veritable cultura. Finalment, el mateix 1930 se celebra una reunió per tirar endavant una Associació de Teatre a Vilafranca i es fa una crida on s’indica:

 “Les poblacions de fora de Barcelona han vist desaparèixer de llurs sales d’espectacles les representacions de bon teatre. la nostra vila no és una excepció en aquest cas. Són ben comptades les vegades que es donen a algun dels nostres escenaris obres de relleu, i quan s’hi donen, les companyies que les interpreten són visiblement mancades. Per tal d’acabar amb aquesta anomalia, un estol de persones interessades a què el teatre no sigui absent de la vida social vilafranquina, ha cregut que es podia interpretar, com en altres poblacions catalanes, la creació d’una ‘Associació de Teatre’, la qual, amb funcionament idèntic que el de les ‘Associacions de Música’, curés d’organitzar una representació de teatre selecte cada mes en condicions econòmiques relativament avantatjoses. Aquesta ‘Associació de Teatre’ estaria en relació amb les altres de Catalunya, les quals, entre totes, contracten representacions sempre a base de companyies i obres artísticament solvents”.

 L’entitat, pensant sempre en la necessitat de tirar endavant la construcció d’una clínica, va trametre aquell 1930 una carta a totes les llars de Vilafranca i comarca demanant el seu suport i la seva adhesió a l’entitat per poder tirar endavant la clínica, a la vegada que els anunciava una visita personal al domicili de cada família per tal d’explicar el tema amb detall. En acabar l’any 1930 Antoni Gallemí publica un article fent un seguit de consideracions que ens mostren la dimensió dels seus criteris morals i altruistes, tot recollint igualment el que possiblement estava en el pensament general de bona part de la població quan la monarquia alfonsina i la dictadura primoriverista tocaven a la seva fi, d’aquí que hem volgut recollir-lo en la seva totalitat. 
Consideracions de fi d’any

 En arrencar l’últim batec de vida del calendari ens trobem amb un esquelet demacrat que ha anat fonent totes les energies i totes les seves activitats amb lentitud beatífica i passivitat casolana, i en arribar al capdavall ens hi acarem tot guaitant-lo d’una manera molt fixa i fent-nos estrany que l’atenció que hi posem aquell dia no la hi poséssim a mitjans d’any, quan la seva vida era un bell esclat d’esperances, afalagada de prometences per al demà, il·lusions que sempre cobegem i que molt poques vegades realitzem.

Davant de la carcassa que en resta, un poc bruta per l’acció del temps, descolorida, torçada cap el mig, cadàver de l’any que hem viscut, li volem plantar cara i tot desafiant-lo amb la mirada reconcentrem els nostres pensaments.

I bé. Tu que te’n vas per sempre, amic entranyable fins avui i desconegut d’ara endavant, que és el que deixes de la teva vida efímera: bells records, tristos presagis, fets reconfortants o bé disbauxes deshonroses? Digues! Parla! Te’n vas d’aquesta vida amb l’ànim tranquil i serè del que ha acomplert la seva missió amb fidelitat o fuges tapant-te els ulls esquelètics tot i avergonyint-te d’haver presenciat injustícies comeses i drets atropellats per la humanitat caiguda? I reconcentrant-nos fortament, amb els ulls closos, aguantant l’alè i retenint els batecs del cor, talment com si somniéssiu, sentireu com una veu que ens diu: “Amic, car amic que m’has vetllat constantment durant la meva curta vida, que has rigut amb els meus acudits, que t’has corprès amb les meves lamentacions, que t’has interessat per les meves cites històriques, que has gaudit les meves poesies, que has gustat els meus reculls de folklore pairal i les meves dades biogràfiques, vull parlar-te sincerament, amb el cor, aquest cor que s’apaga per sempre més. Escolta. Si fujo del món, fujo avergonyit. Hi vaig arribar amb la confiança que durant el meu regnat sonaria l’hora del perfeccionament humà, que imperaria la justícia, que socialment els homes serien tractats sense distinció, que el pobre seria considerat com un ésser tan digne com el ric, que el diner no ensibornaria ja cap home en sol·licitud de coses injustes, que el poble adquiriria el grau necessari de ciutadania i esdevindria l’àrbitre de tota situació, de tot govern, de tota justícia, que els infants no treballarien a tendres edats, que no mancaria pa a cap taula, que les sobres barroeres i excessives que llancen els potentats equilibrarien les faltes sensibles dels caiguts, que les escoles serien perfectes, obligatòries i gratuïtes. En fi, pensava que el meu regnat presenciaria aquestes coses i que puniria, si calgués, tota oposició de la raó de la força, la qual seria substituïda per la força de la raó. Res d’això no s’ha produït. Tot segueix igual. M’avergonyeixo de mi mateix. Fujo amagat, trist, decebut. he fracassat! He presenciat moltes vergonyes, moltes desigualtats, molts empresonaments. He plorat per les corrues de gent que he vist fugir de la pàtria sense motiu, sense raó justa. He tancat l’any tot i mossegant-me la llengua, removent-me nerviosament en el marc on estic crucificat. Volia fugir i no podia, em lligaven fortament com cadenes una quants fulls de vida, alè suprem de la meva existència. Em despertava com un foll, no podia més, a tot arreu sentia crits angoixosos, fusellades, homes que queien, plors que arribaven a l’ànima. Vull fugir, vull fugir i no puc! Per què no puc? Qui m’aguanta? I em parlaren de la llei, del la llei del viure, de complir la missió encomanada. La llei! Què és això? Què és aquesta paraula que la volen fer esdevenir tan forta i retrunyent. La llei! Quan sentia els trets esgarrifosos, els ciutadans que queien aplomats en barreja confusa també oïen a parlar de la llei. Què serà això que té tantes prerrogatives? Ho vaig saber. La llei és la irresponsabilitat que cerquen els homes per a tranquil·litzar llurs consciències. Ells no fan res. Tot ho fa sempre la llei. Quan els convé la canvien i quan els convé en prescindeixen.

 Adéu. Tant- de- bo que no hagués nascut.

 A. Gallemí

 En acabar aquell any 1930, Germanor obre una sala de lectura en horari de tot el dia com a biblioteca per als seus associats. Amb el número 21, la publicació canvia de disseny el març de 1931; Germanor compta ja amb una “Secció feminista” que comenta les activitats que es porten a terme a la Cultura de la Dona, entitat aixoplugada en l’entorn casalista que realitza conferències, cursos i sortides.

El maig del 1931, tot just arribada la República, Germanor procedeix a reformar alguns articles dels seus estatuts, unes modificacions que diuen que volen beneficiar l’associat i assegurar també la consolidació i eficiència de l’entitat. Durant els dies de la Festa Major del 1931 s’inaugura el nou estatge de Germanor al carrer 14 d’abril (l’actual carrer de Sant Pere, tradicionalment anomenat de Sant Francesc), al número 10, primer pis, amb clínica dispensari, instal·lacions sanitàries, oficines i biblioteca. La seva ubicació ens situa aquest estatge davant de l’hospital, entitat amb al que potser compartia algun servei. Amb posterioritat passaria a estar situada a la casa del carrer de la Palma que llavors tenia el número 22, a l’edifici en l’actualitat propietat del Museu de Vilafranca que porta el número 26.


El reglament de l’entitat especificava que comptava amb les seccions de socors de malalties, de clínica, de defunció o assegurança de vida, de maternitat, de cultura. Tot i l’empenta inicial, Germanor tenia dificultats per mantenir la seva activitat amb normalitat i poder millorar les instal·lacions i serveis, de forma que el 1933 va iniciar converses amb la Mútua d’Assegurances de cara a una possible col·laboració entre ambdues entitats en temes mèdics i clínics, fins i tot es va parlar d’una federació de mútues de Vilafranca i el Penedès. El febrer d’aquell any 1933 Antoni Gallemí va deixar la presidència de l’entitat després d’haver-hi anat al capdavant durant cinc anys; va ser un relleu natural, tota vegada que no ens consta cap mena de desavinences amb la nova junta de govern que va passar a presidir Francesc Ribé i Semis. El 1933 el butlletí va tornar a emprar la seva primera capçalera i en el número 32 es pot llegir que el butlletí no surt mensualment, fet que motiva queixes. Aquest mateix any es parla de les possibilitats d’una cooperativa d’electricitat.


El 1935 Germanor va haver d’adaptar el seu reglament a la nova Llei de Bases de la Cooperació i de Mutualitats de la Generalitat de Catalunya, normativa legal que va obligar a establir les seccions de malalties, llargues malalties, invalidesa i maternitat, així com un àmbit d’assegurances i els de clínica i defunció. En un temps especialment difícil, Germanor va acabar el 1936 amb el següent total de vilafranquins associats: 1.300 de malaltia, 1.286 a la de defunció i 1.435 de clínica que, units als de la comarca feien un total de 1.694 de malaltia, 1.651 de defunció i 2.066 en l’àmbit de clínica. La publicació feia anys que patia ja nombroses intermitències, el núm 36 havia sortit l’octubre de 1934, el núm. 37 no va arribar fins el desembre de 1936. El número 38 el març de 1937 serà l’últim d’abans del final de la guerra.




 Portada del segon disseny de la capçalera de la revista.




Capçalera dels breus números de la revista en els primers anys de postguerra.


El juny de 1944 surt el número 1 de la segona època de la publicació, totalment en castellà, però no ens consta que es publiquessin gaires números més. Ara era “’Germanor’. Hermandad. Boletín de la Asociación Popular de Socorros Mútuos”. Aquell mateix any Antoni Gallemí és distingit com a soci honorari de l’entitat i al butlletí llegim:


Es un obligado y agradable deber informar ante esta Asamblea de los constantes desvelos de don ANTONIO GALLEMI GUMA para que las consignas de nuestra mutualidad fueran,, en todas las épocas, traducidas en realidades. Ha sido un puntal inquebrantable en las directrices de la organización, nos ha prestado su concurso valioso cuantas veces ha sido requerido, persiste en él su cariño paternal para nuestras cosas y, en conclusión, debemos parte de nuestra obra triunfante a su caracter, energía e inteligencia. Por sus méritos y su sentido leal de compañerismo, lo proponemos para ser proclamado Socio Honorario de nuestra Asociación, considerándolo de sobras merecedor de tal distinción.


Germanor va mantenir la seva activitat a l’edifici del número 26 carrer de la Palma, on  el 1953 va inaugurar noves instal·lacions, i va perdurar fins l’any 1973, quan es va integrar a la Mútua del Penedès.


(Del llibre Joan Solé i Bordes. Antoni Gallemí i Gumà (Vilanova 1888- Vilafranca 1950) Imatge d’un empresari catalanista. Fundació Gallemí Casanellas. Vilafranca del Penedès 2008)