divendres, 20 d’abril de 2018

Quatre revolucions del nostre temps. 3.- La revolució econòmica

Tercera sessió del curset a l’Aula d’Extensió Universitària de la Gent Gran de Vilafranca del Penedès, el dia 11 d'abril del 2018.
 
Adam Smith (1723-1790), estudia el desenvolupament de la indústria i el comerç a Europa, va concretar el marc teòric del capitalisme. Considerava el desenvolupament econòmic com un procés infinit a partir de la revolució industrial, un contracte social del sistema liberal basat en un possible accés i millora en l’escala social, tot i que sempre hi hauria desigualtat però el treball era fonamental en el desenvolupament i la divisió i especialització del treball era imprescindible per aquesta millora, al costat del lliure mercat, sense regulació perquè hi ha una mà invisible que el regula. L’estat no pot intervenir en el procés econòmic, ni posar aranzels de cap mena, la llibertat del “laissez-faire”.
De quan l’economia era una cosa seriosa i existia la solvència econòmica, perfectament lligada a la solvència moral. El director del “teu” banc o caixa et coneixia de tota la vida, sabia com anaves, especialment si tenies una empresa, un negoci, un comerç... t’aconsellava si volies invertir. Podríem dir que hi havia una sèrie de persones que eren consellers: el capellà, el director del teu banc, abans un tenia el seu metge de capçalera, aconduït, que coneixia la família de tota la vida, de vegades generacions de metges, del pare al fill, que era també un conseller familiar fins i tot en temes no mèdics.
De quan existia el treball estable i proper, per tota la vida, el reconeixement social i el valor de tenir una bona feina, la gent habitualment no es plantejava anar cada dia a treballar fora de la població on vivien, com no es plantejava casar-se amb una persona que no fos del seu entorn geogràfic i també social.
L’aportació de Karl Marx. De quan els sindicats tenien clar el seu paper, els sindicats dins del sistema polític: socialistes i comunistes. Els sindicats fora del sistema polític: anarquistes.
Però aquest és un sistema que no dura, puixança i caiguda de les teories i la davallada de les grans idees, els grans ideals revolucionaris, el socialisme, el comunisme i el capitalisme. Allò que en dèiem la garantia de l’Estat també ha fet fallida, com en l’època medieval havia passat, però ara amb la diferència que l’estat havia de garantir la seva solvència, que es representava en el paper moneda.


El món de les certeses líquides
Deia Adam Smith que el progrés era infinit amb la revolució industrial i la màquina en el procés productiu. Però en l’actualitat ens plantegem el progrés com un mite que està desapareixent, fins ara quan parlàvem de progrés ens referíem a desenvolupament econòmic, però també al desplegament gradual dels principals atributs humans: el coneixement, la racionalitat política, la virtut moral, l’augment de la capacitat productiva o l’excel·lència cultural.
Arriba un moment, però que el progrés troba el seu punt culminant. Jo puc creure que la música va acabar amb Bach, o amb Mozart i que tot el que ha vingut després no ha estat progrés sinó decadència, o que la pintura va assolir el seu progrés amb Rembrand, o amb Velázquez o amb Goya o amb Picasso, i que tot el que ha vingut després és decadent. El mateix en música actual, res després dels Beatles. En canvi en el terreny tecnològic, en el de la medicina, o en el dels transports no pensem que el progrés s’ha acabat. Fa anys es deia que el món no podria produir prou aliments per a tots els seus habitants, ara la tecnologia ens ha demostrat que això és mentida, que es pot produir aliments per a tothom, tot i que el problema continua sent com es distribueixen.
En el món econòmic el capitalisme ha assumit que és l’únic que es pot regenerar i sortir victoriós de cada crisi, tot i que darrera deixi un panorama de desolació, així s’entén el progrés com un mecanisme autorenovador basat en la mentalitat de l’emprenedor que assegura la dinàmica del sistema i que aquesta activitat tindrà un resultat profitós gràcies a la recerca de processos amb més valor afegit (un concepte fàcil d’explicar si pensem en els telèfons mòbils de fa deu anys que permetien trucar i rebre trucades i en el que permeten els d’ara, el valor d’allò que és nou que dèiem en la sessió anterior).
Pel que fa als grans sindicats (al nostre país CC.OO i UGT) han deixat de ser els promotors principals de les protestes al carrer. Tenen una estructura molt jerarquitzada i això, a més del seu volum, ha determinat que perdessin agilitat. La vaga del 8 de novembre o la vaga feminista del 8 de març no van tenir com a protagonistes principals als grans sindicats sinó a col·lectius de base als que els sindicats es van afegir, tot i que sí que han estat al capdavant de les recents marxes dels pensionistes. El problema és que sovint se’ls veu ben situats en l’estructura dels sistema i per tant han deixat de ser observats com part de la solució per passar a veure’ls com a part del problema. En definitiva és el que ja deia l’anarquisme al segle XIX: si acceptés el joc polític de partits entres a formar part del sistema i aquest és el que t’acaba assimilant.
D’un món sòlid a un món líquid. Ja no hi ha coses serioses, Segons el sociòleg Zygmunt Bauman (1925- 2017) vivim en un món de certeses líquides, volàtils, ambigües i contradictòries, compostes de fets alternatius, sense valors sòlids.
Las desaparició de bancs i caixes en el decurs de crisis econòmiques. Pagar per tenir diners al banc. Pagar per deixar diners a crèdit (al banc em cobrarà més). Pagar per treballar per a una plataforma.
Cap a una banca absolutament impersonal, gestionada per màquines La revolució de la banca electrònica.
La desaparició del concepte i el valor de l’estalvi i de les lletres de canvi  i l’aparició del valor del consum.
La desaparició de les monedes físiques habituals: el bitcoin, el turuta de Vilanova, el Damm d’Amsterdam. El problema que això genera en els reguladors del sistema financer; els bombolles especulatives.
Els cotxes, sento afirmar-ho, ja no es vendran, i la conducció autònoma generarà una flota de taxis virtuals que es sol·licitaran via geolocalització pagant únicament per aquest servei. La banca es convertirà “totalment” en virtual, i només la decisió “de risc“ i del “control financer” es mantindrà sota supervisió humana, per tant les oficines que es veuran al futur seran molt semblants a les que hem vist últimament a Caixabank.
Per tant, els canals de venda canviaran (i caldrà controlar els monopolis de distribució digitals, en mans de les principals cinc tecnològiques del món), els magatzems intel·ligents i la logística serà un nou gran repte de les properes dècades.
Les escletxes: entre acomodats i empobrits. El comerç il·legal, les falsificacions,  les màfies urbanes o rurals, el retorn del caciquisme o domini dels mercats.
La garantia de l’Estat en la solvència del sistema financer. Quan la garantia i el control del sistema financer no funciona.
“España es una gran nación” però es publiquen estudis on s’evidencia que, ja avui, algunes empreses tenen més poder que molts països. Segons ell, si poséssim costat per costat els pressupostos d’empreses i països, tractant aquests darrers com empreses, 69 dels 100 primers llocs del rànquing estarien ocupats per empreses i els 31 restants per països. La cadena de supermercats Walmart als Estats Units és la 18à corporació més gran del món, té 2’2 milions d’empleats. El seu pressupost iguala el de l’Estat espanyol.
Sobretot perquè els països segueixen volent fer veure que son ells els que tallen el bacallà. Potser caldria analitzar el concepte de sobirania des d’aquesta perspectiva, no? Perquè, altrament, tard o d’hora ens caurà al damunt la pluja de la realitat i nosaltres estarem sense paraigua.
Perquè la realitat (si voleu digueu-li legalitat, legitimitat o justícia) que contraposem a aquestes noves realitats està passada de moda. Permeteu-me un segon exemple.
Una ordre de compravenda que fa 20 anys es feia en 20 segons, ara es fa amb 10 microsegons. Es a dir, que aquelles 3 compravendes que es feien en un minut el 1997, avui poden ser 100.000. Els ordinadors juguen a la borsa, la pel·lícula “Money monster”
Contraposem a aquesta velocitat, que permet als diners, foscos o no, canviar 100.000 vegades de banc i de país, la dels processos d’investigació per frau que fa hisenda. Aquells que passen la comissió rogatòria, la resposta del país interpel·lat, la petició al banc corresponent, etc.... Un procés que ha d’avançar forçosament pas a pas i que no sol resoldre’s en menys d’un mes. Necessitaríem 100.000 mesos per escatir el que va passar en aquell segon fatídic en què els diners varen anar d’Espanya a Aruba, d’Aruba al Vaticà, del Vaticà a ... Veieu el que vull dir? És la velocitat diferents que dèiem el primer dia.
Ens calen eines noves, imaginatives, que puguin anar pel davant del delicte, que no quedin contínuament endarrerides o que, com a mínim, frenin la velocitat dels delictes. Un darrer exemple.
L’ex-president de la Comunitat de Madrid Ignacio González ha abandonat Soto del Real gràcies al dipòsit d’una fiança de 400.000 euros que van fer efectiva, en menys de 24 hores, dues filles del polític, però que sembla fou aportada per 11 familiars i amics. Si penseu una mica, tot entra dins de la lògica que la majoria de la gent entén. Si ell va poder fer totes les malifetes econòmiques que se li imputen –el procés judicial, paradoxalment, està més en poder-les provar per part dels fiscals que en demostrar la seva innocència per part dels defensors- tots donem per bo o probable que ell estengués aquell manà entre els seus familiars i amics, no?.
Per tant, els diners que li embarguen a ell són només els que s’ha quedat al seu compte. Els repartits o dissimulats segueixen campant lliurement pel univers financer dels dark pools, aquests fons d’inversió secrets, disposats en xarxa privada i en zones fosques de la legalitat, que venen i compren accions, sempre segons El País, sense que el Montoro de torn en sàpiga res. Tan difícil és encendre la llum?
Perquè a això, els estats hi contraposen fiscals vestits amb punyetes, inspectors fiscals dotats d’una sabata i dues espardenyes i unes lleis enrevessades i antigues on, amb temps i diners (i d’això no els en manca), els poderosos poden buscar escletxes, sortides o tractes que minimitzin o anul·lin els efectes de la pròpia llei. Tot plegat, eines velles que algun dia, algú hauria de pensar com millorar, actualitzar o canviar per posar-les d’una vegada al servei del ciutadà..  
Clar que, com que aquestes eines ja serveixen per tenir collada la ciutadania, l’interès pel canvi i la millora no sembla ser una prioritat dels que manen. O potser hauríem de dir dels que creuen manar? Perquè si el pressupost de la companyia nord-americana Walmart –amb 2 milions d’empleats i 11000 botigues- equival al de l’estat espanyol, potser és lícit preguntar-se: Qui mana de debò en tot aquest desori de l’economia mundial?
El divorci entre poder i política comença a ser evident (qui mana més Mariano Rajoy o Florentino Pérez, o Amancio Ortega? És la tercera sessió que ho pregunto). Això fa que des de l’àmbit institucional no es puguin posar regles o normatives efectives per solucionar els problemes (les diverses velocitats de les que parlàvem el primer dia), que hi hagi un conflicte permanent per caràcter transnacional de moltes activitats (les multinacionals amb seu a països de baixa fiscalitat, la enginyeria financera). Tots coneixem casos que ens han arribat pels mitjans de comunicació d’empreses que utilitzen legalment enginyeria financera per pagar menys, a més de les que estan en paradisos fiscals (les illes del canal de la Mànega, propietat de la reina d’Anglaterra), o persones que no se sap on han de tributar, la Shakira que diu que va ser més dies fora d’Espanya l’any passat i pot tributar a un país de les Antilles.
Si el primer dia parlàvem de manipulació de notícies, de la “postveritat”, també les dades econòmiques es poden falsejar i utilitzar l’economia per acovardir la població de cara a aconseguir rendiments electorals, es pot dir que es perdran molts llocs de treballs, que les empreses marxaran... La por és un dels principals arguments dels règims totalitaris, el que cal és estar ben informats tot i que l’economia és complexa i no és fàcil tenir tots els coneixements per interpretar-la, a més les bombolles que retroalimenten els que son a dins permeten fer veure les coses d’una manera esbiaixada i aquí podríem posar-hi temes com la retirada de dipòsits en un “corralito” o el boicot a un tipus de productes, o la por a la desacceleració del PIB. Contra la por s’hi ha de lluitar també amb la il·lusió (per exemple l’independentisme en una societat futura més justa i més próspera).
Per mantenir aquesta por es diuen mentides, en un temps de “postveritat”.


dimarts, 17 d’abril de 2018

Mor als 76 anys Eduard Puig i Vayreda

Vam compartir dijous de la setmana passada la presentació del seu llibre "El jardí de Dionís" del que en teniu en aquest blog el text de la presentació. Res feia indicar que estigués malalt, tot i que havia tingut algun ensurt.

No cal dir que la sorpresa ha estat majúscula. Acollim la notícia amb gran tristor.

Descansi en pau el bon amic Eduard Puig i Vayreda.

Podeu veure la trista notícia a:

http://www.diaridegirona.cat/alt-emporda/2018/04/16/mor-als-76-anys-lexalcalde/907969.html

dissabte, 14 d’abril de 2018

El jardí de Dionís. L'entorn cultural del vi


Presentació del llibre El jardí de Dionís. L’entorn cultural del vi d’Eduard Puig Vayreda, a Vinseum el dia 12 d’abril del 2018.




Bona tarda.



Benvolguts, benvolgut amic Eduard Puig Vayreda, en primer lloc agrair-te que m’hagis volgut confiar la presentació del teu llibre, no pas un llibre qualsevol, per molts aspectes que remarcaré, un llibre excepcional.



Fa un grapat d’anys que conec a Puig Vayreda, crec recordar que dels anys que ell era al capdavant de l’INCAVI (1984-1990) i sovint havia de ser al Penedès, tot i que el seu hàbitat natural és l’Empordà, on ha estat alcalde de Figueres, president de l’Institut d’Estudis Empordanesos, professor de la Universitat de Girona –d’on va sortir la base del llibre que avui presentem- i pal de paller de la Confraria de la bota de Sant Ferriol. Professional de l’enologia, ha publicat aquí i allà treballs i articles, especialitzats o de divulgació, i prop d’una vintena de llibres, i no insistiré més en la seva biografia que crec que és prou coneguda perquè no hem vingut a parlar de la persona sinó de l’obra.



Durant tots aquests anys que ja no ha sovintejat tant com abans les terres penedesenques hem continuat mantenint una relació espaiada però facilitada pel mitjans electrònics, de manera que avui em plau aquest retrobament físic quan han passat els anys i tant ell com jo gaudim de més temps en haver canviat les obligacions professionals per una jubilació que ens ha permès mantenir les devocions personals. Ben tornat a casa, Eduard!



Com que he dit que aquest és un llibre excepcional començaré d’una manera excepcional, ho faré llegint el que s’indica a la primera pàgina on s’agraiex a Emili Giralt, “in memòriam” i a la darerra...



Com es pot veure això és una picada d’ullet a la Fira del Gall vilafranquina. Repeteixo: ben tornat a casa. El que passa és que, potser per anys de deformació professional, quan m’arriba a les mans un llibre com aquest, un llibre amb majúscules, tinc el costum d’observar-lo amb deteniment en tants i tants detalls com els que us comentaré, abans de començar a llegir-lo.



Moltes vegades l’observació exterior dóna moltes pistes, no sols sobre l’autor, també els trets físics i detalls com aquest de la darrera pàgina per fer aquell “Laus Deo” que de llibres com aquest no se’n fan cada dia. Aquesta observació exterior em recorda una mica l’enyorat amic, suposo que també de també de l’Eduard, Joan Raspall de Sobregrau, de can Raspall dels Horts, que a la Fira del Gall era el que triava els millors animals que comprava l’Ajuntament per oferir-los en el dinar de Nadal a les institucions de beneficència. El Joan observava l’aminal, sovint ja coneixia la pagesa que el portava, el sospesava i decidia. El mateix passava amb determinats cellers que, a primera vista –de les vinyes o del celler-  i sense tenir una copa per tastar, ja podies determinar si el producte era simplement bo o se n’anava més amunt- Em temo que en això les coses han canviat molt i ara molts cellers semblen talment quiròfans d’hospital. Quins temps aquells que podies passar-te una tarda per fer el grau, l’acidesa total, la volàtil, el sofre i el ferro d’un parell de mostres de vi, amb aparells com l’ebuillòmetre Salleron que es reprodueixen i comenten al llibre i que encara eren d’ús absolutament ordinari als anys setanta.



El primer que vaig pensar quan vaig tenir aquest llibre a les mans va ser, potser per allò de la sorpresa, que com s’ho havia pogut fer l’autor per elaborar una obra magna d’aquesta envergadura, que això no és cosa de quatre dies ni de quatre anys, que el que teniu a les mans és un gran reserva que té dècades d’envelliment en roure, això sí, roure de l’Empordà.



Aquestes són obres que maduren lentament, que es van fent mica a mica, omplint pas a pas una carpeta que un dia potser podrà servir per fer realitat un somni. Aquí teniu el somni finalment enllestit i llavors cal dir allò de que si el seu autor comptés les hores esmerçades el llibre tindria un preu veritablement prohibitiu. Aquí hi trobareu aspectes i detalls que Puig Vayreda no ha pogut posar en altres llibres, perquè no li cabien, perquè no s’esqueien del tot o perquè volia ampliar el tema i en part, com he dit, la seva estructura deriva, ens explica l’autor, d’uns cursos sobre la cultura del vi a la Universitat de Girona.



Rere la seva confecció hi havia també una voluntat que l’autor ens explica a les línies introductòries: la perspectiva generalitzada del vi és especialitzada, reduccionista o simplificada, de ciència, d’agricultura, de gastronomia, d’elaboració, de comercialització... i l’autor volia reivindicar un concepte molt més ampli, humanista, el concepte del vi com a base cultural, el pòsit dels països mediterranis especialment que tenim el vi en la base de la nostra civilització, una vinculació àmplia i extensíssima que sovint no tenen els nouvinguts. Tinc un amic que per motius de feina ha de viatjar sovint a l’Amèrica caribenya i està desesperat perquè en el dia a dia en els restaurants de menú, per dir-ho d’alguna manera, no troba ni aigua embotellada –o cervesa o Coca-cola- i una ampolla de vi (aneu a saber de quin vi!) no és que resulti prohibitiva, és que als restaurants que aquí en diem de menú és inexistent.



Ja veieu que encara no hem entrat en el contingut del llibre i ja porto una bona estona de xerrameca. Però deixeu-me parlar encara dels seus aspectes externs perquè val la pensa que ens hi aturem. No es tracta d’una edició absolutament de luxe (potser per l’enquadernació en rústica) però gairebé, d’aquelles edicions que fa goig regalar per Nadal a un bon amic al que has d’agrair un bon favor.



Si observes l’índex te n’adones que Eduard Puig Vayreda parla una mica de tot en el món del vi, com si es permetés el luxe de no deixar-se res a la cartera. Destaco el fet de la impressió a color que resulta imprescindible però a més està realitzat en gran qualitat, amb un paper semi mate que no enlluerna la lectura i de gramatge baix, que fa que el llibre de 350 pàgines no pesi, lletra àmplia, interliniats i marges generosos, notes al marge, il·lustracions amb el peu a l’abast (algunes procedents dels fons d’aquest mateix Vinseum). En definitiva, un goig formal, un d’aquells llibres que hauria d’esdevenir un clàssic, que el temps no hauria de passar per a ell perquè el que aquí s’explica és d’ara, d’abans i de sempre, un llibre d’aquells que d’aquí cinquanta anys hauria de continuar a l’aparador de les llibreries, estarà tan fresc com ara.



No en tingueu dubtes, n’hi ha pocs de llibres com aquest, clàssics de sempre, us n’apuntaré un altre sense voluntat de comparar “Le gout du vin”, “El gusto del vino” d’Emile Peynaud, un clàssic de l’art del tast del que en tinc l’edició francesa i la castellana, traducció revisada per Isabel Mijares y García Pelayo, que ja ha de tenir més de vint anys.



El d’en Puig Vayreda és un llibre que es llegeix amb plaer i per plaer, que s’agafa una i altra vegada. Fa tres mesos que el tinc a casa i l’he anat gaudint mica a mica en la seva lectura, d’aquells pocs llibres que et sap greu que s’acabin, que no et sabria greu que tinguessin cent pàgines més. No és un llibre de prestatge de biblioteca sinó de taula de la sala d’estar, no per fer bonic, que també en fa, sinó per tenir-lo a mà, per llegir-lo, per fullejar-lo, per remirar els sants, per consultar-lo. És una meravella que l’evolució tecnològica de les arts gràfiques facin possible i posin al nostre abast econòmic joies com aquesta en les que la relació qualitat-preu és espectacular.



I aquesta joia, de factura lenta, de recerca pausada, de redacció atenta, té a més un caràcter universal, ens parla de la cultura del vi, Meditarrània certament, però igualment universal. Les seves pàgines, i ara entrem ja en el contingut, posen al nostra abast allò que en dèiem abans “cultura general”, un concepte que ara no es porta gaire però que correspon a una necessitat de formació humanística que hauria de ser tan imprescindible i tan d’obligat coneixement com la tecnologia de darrera generació, amb l’avantantge que la cultura humanística no caduca i la tecnologia d’aquí quatre dies ja està obsoleta. Per ser un llibre de to generalista hi aplega un notable anecdotari que fa la seva lectura més agradosa encara, amb una visió occidental del fruit de la vinya, mediterrània, que és una visió de la nostra cultura.



Si resseguim l’índex ja us en podreu adonar de tot el que hi trobareu.



Tot plegat, un volum ple de coses que no sabíem, que desconeixíem, que no ens hauríem imaginat mai, d’àmbits amb els que difícilment hi hauríem relacionat el vi. Quanta sapiència hi ha a les seves pàgines, i la que hi podria haver encara perquè en aspectes com la literatura l’autor en dona una pinzellada i unes notes generals que permetrien molt més, permetrien fer un altre llibre com aquest, com deia Josep Pla i recull l’Eduard, el vi és a tot arreu.



I ja que parlem de llibres i de vi, ja que el volum que avui presentem també dedica un apartat a les confraries bàquiques com aquella de la que tant m’ha agradat sempre el nom, el “serenísimo capítulo...” un veritable exemple d’ironia perquè tinc la certesa que, com altres confraries que he conegut, la cloenda dels àpats i tast és de tot menys “serenísima”, com els fundadors de l’Acadèmia de Tastavins de Sant Humbert que, sempre a la cloenda i després de tot el cerimonial, proclamaven (l’original era en castellà i s’atribueix a l’advocat Manuel Benach que havia estat president d’Acció Catòlica) que “de vino, café y mujer...”.



No ho deia així l’enyorat Josep Recasens i Carbó de Posas, home sempre de posat sereníssim i mesurat, que com a mestre de cerimònies feia el seu protocol amb un inventat “Llibre de la sabiduria del vi” que ell imaginava en llatí i que després traduïa al català per tal de procedir al jurament de nous acadèmics. Ho feia en base a un volum vell enquadernat en pergamí que li va ser robat en un viatge a França i l’home va tenir un gran disgust entre altres coses perquè aquell element sols tenia utilitat per a ell com a mestre de cerimònies. I ja que ens hem posat en els records, impossible oblidar aquí Josep Maria Grimau, a qui Déu hagi ben perdonat, que en arribar a un determinat punt dels sopars de tast perdia el caire “serenísimo” i reclamava a crits que li portessin la traductora del llibre d’Emile Peynaud que he esmentat abans.



Aquest “Jardí de Dionís” és un llibre sensacional, un tractat introductori no al vi ni al tast sinó a bona part de la nostra cultura humanística, de forma genèrica i en diversos àmbits específics. Un tractat de cultura general, un introductor per tal que després et puguis dedicar a una o altra zona productora on el vi segueix sent tot això però a més és tot un altre món, perquè un tema de la rellevància cultural d’aquest té per dir-ho així un tractament esglaonat, podem parlar del vi en la Mediterrània, a Catalunya, al Penedès o a la seva zona marítima o a la plana o a la serralada més alta, i encara a cada vinya i cada celler. Puig Vayreda ens convida a gaudir del vi com a goig de la nostra cultura i base del nostre humanisme, sense aquesta sapiència no podem agafar una copa per més enologia que hàgim estudiat perquè en una copa, com ens explica aquest llibre, no hi ha nomes un elaborat a partir del fruit de la vinya sinó el llegat de milers d’anys de cultura.



Enhorabona. Moltes felicitats!