dissabte, 17 de febrer de 2018

Dones penedesenques (VII)


 Publicat els darrers anys al butlletí de l’entitat de la tercera edat “El Pilar de Vuit”, a Vilafranca del Penedès.


Anna Maria de Saavedra, poeta i traductora



Un poeta andalús nascut a Algesires –Roman de Saavedra- en realitzar estudis a la Universitat de Barcelona va passar per Vilafranca i es va enamorar de la Pubilla de cal Macià, la casa pairal gòtica del costat de l’Ajuntament. Del matrimoni en seria la primera filla l’Anna Maria, nascuda el 1905 i que –tot i que prou desconeguda a la seva mateixa Vilafranca- esdevindria indubtablement una de les figures més senyeres de la literatura i la poesia penedesenca de tot el segle XX.




Formada en l’entorn de renovació pedagògica del sistema Montessori, entre el 1919 i el 1921 va realitzar estudis a Estrasbourg, i allí serà on entrarà en contacte amb la llengua llatina i realitzarà les primeres traduccions, però també on escriurà alguns dels seus primers poemes que publicarà el 1920 a la revista “Penedès” que a Vilafranca dirigia Mn. Manuel Trens. El 1925 inicia estudis a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona, al seu curs hi ha alguns dels noms claus de la cultura catalana del segle XX com és el cas del pare Miquel Batllori.



En aquests anys la família Saavedra-Macià resideix ja a Barcelona, tot i que sense deixar de fer estades vilafranquines. Anna Maria acaba els seus estudis amb premi extraordinari i publica a  la seva vila algunes composicions a la “Gaseta de Vilafranca” de Pere Mas i Perera, i encara a “Avant” i a l’avantguardista “helix”, però també a capçaleres periòdiques barcelonines i el 1925 el poeta Marià Manent la incorpora a la redacció de la “Revista de Poesia” on troba noms com els de Jaume Bofill i Ferro, Tomàs Garcès o Octavi Saltor, allí publica traduccions de Rilke i un treball sobre Aristòtil. Són els anys de la seva labor poètica que no s’aplegarà de manera definitiva fins després de la seva mort en el volum “Obra Poètica 1919-1929” editat a Vilafranca el 2001 amb un ampli estudi introductori de Pilar Garcia-Sedas (D’on hem manllevat bona part d’aquestes notes) i un colofó de Miquel Batllori.



El 1927 Anna Maria de Saavedra entra a formar part dels col·laboradors de la Fundació Bernat Metge creada per Francesc Cambó per tal de traduir al català les grans obres de la literatura grecollatina. El seu primer treball és la traducció, juntament amb Adela M. Trepat de les “Heroides” d’Ovidi. És una tasca que l’absorbeix i encara més quan li encarreguen la traducció de les “Metamorfosis” d’Ovidi, tasca ingent finalment aplegada en tres volums que veuen la llum entre el 1929 i el 1932, una obra extraordinària que remarca la vàlua intel·lectual i creativa d’una dona excepcional que freqüentava els cercles intel·lectuals dels joves poetes renovadors del noucentisme, allí la trobem al costat de Clementina Arderiu, Joaquim Folguera o Tomàs Garcès.



El 1932 entra a formar part de l’equip pedagògic de l’Institut-Escola del Parc de la Ciutadella acabat de crear sota la direcció del vilafranquí Dr. Josep Estalella i Graells. A aquesta tasca s’aplicarà com a professora de llatí i de català fins el gener del 1939.



En acabar la guerra es pot dir que va emmudir, tot i continuar residint a Barcelona i amb estades a la seva Vilafranca nadiua. Amb un caràcter introvertit i intimista, va situar-se en un exili interior del que no en sortiria mai; va deixar el conreu de la poesia i també la traducció i fins i tot es va negar a concedir entrevistes. Tan sols se li coneix d’aquests anys la seva participació en algunes tertúlies orsianes a la capital i a Vilanova als anys quaranta, alguns articles esparssos en revistes de Madrid i una antologia de Ramon Llull en versió castellana, dels anys seixanta.



Va morir l’any 2001, als 95 anys, sense voler rebre gairebé cap reconeixement vilafranquí (el seu pare té un carrer dedicat), tot i que la seva imatge era habitual al balcó de casa seva veient castells el dia de sant Fèlix. D’ella ens en queda, per sobre de tot la seva labor intel·lectual com a traductora i la seva obra poètica tan breu –una seixantena de composicions- on es dibuixa la sensibilitat i l’esperit finíssim del seu noucentisme d’arrel carneriana.



                                                                                  

* * * * * *



Teresa Basora, fundadora de l’IEP




Aquest 2007 que l’Institut d’Estudis Penedesencs ha celebrat els trenta anys de la seva fundació sembla bo recordar la figura de Teresa Basora i Sugranyes qui fou una de les fundadores de l’entitat i la primera presidenta, càrrec que va ocupar durant catorze anys al capdavant de diverses juntes directives.





Tot i això, la senyoreta Basora -que així és com era coneguda per tothom- havia nascut el 1922 a Castellvell del Camp (Baix Camp). Just acabada la guerra civil va realitzar estudis de Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona i allí mateix va començar a col·laborar amb la càtedra de Prehistòria i Història Antiga. L’any 1948 va començar a treballar a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú per encàrrec del Museu Arqueològic de Barcelona i el 1954 va realitzar oposicions al cos d’Arxius i Biblioteques, de manera que el 1955 Basora va passar a ocupar la direcció de la Biblioteca Balaguer, a la que posteriorment va afegir també la direcció del Museu Víctor Balaguer, davant de la institució en les seves dues vessants va portar a terme una tasca constant durant més de trenta anys, en concret fins el 1988 que li va arribar la jubilació.



En conjunt es tracta d’una labor de més de quaranta anys caracteritzada per la consolidació i expansió d’aquesta important institució de la capital del Garraf. Les seves gestions van fer possible diverses millores i ampliacions del fons del Museu, entre altres la important col·lecció d’art contemporani, així com la creació de la biblioteca pública a la plaça de la Vila, que ara porta el nom de Joan Oliva, i encara les obres al Castell de la Geltrú que durant un temps va acollir una ampliació del Museu Balaguer. No podem oblidar tampoc la labor de Teresa Basora com a pedagoga ja que va exercir en diversos col·legis vilanovins com a professora d’humanitats entre 1945 i 1960.



Especialment interessada pels estudis de caire local i comarcal i decidida defensora de la identitat del Penedès històric, va ser una de les fundadores del Centre d’Estudis de la Biblioteca-Museu Balaguer. També va participar activament en les Assemblees Intercomarcals d’Estudiosos que cada any es realitzaven en un indret de la geografia catalana i a la primera i històrica assemblea de Martorell el 1950 ja hi va presentar una comunicació. Va publicar igualment diversos articles monogràfics a la premsa local i a partir del 1977 a les publicacions de l’Institut d’Estudis Penedesencs.



L’any 1976 va participar activament en les reunions celebrades a Vilafranca de cara a la creació de l’IEP i en especial reconeixement a la seva personalitat atenta i conciliadora el 15 de maig de 1977 en un acte històric al castell de Sant Martí Sarroca, l’assemblea allí reunida la va elegir com a presidenta de la junta gestora de l’entitat, tota vegada que van haver-hi nombrosos problemes de caire burocràtic per a la legalització de l’IEP, de forma que la junta directiva definitiva, també sota la seva presidència, no es va poder constituir plenament legalitzada fins dos anys més tard. Teresa Basora va fer possible la coordinació i estructuració inicial de les activitats de l’Institut d’Estudis Penedesencs, des de la constitució de diverses seccions i les visites “Coneguem el Penedès”, fins a la línia de publicacions, bàsicament a l’entorn de la “Miscel·lània Penedesenca”, volum anual que aplegava estudis i treballs de recerca d’arreu de les tres comarques penedesenques.



El caràcter conciliador, assenyat i farcit de saviesa de la senyoreta Basora va fer possible moltes activitats i iniciatives en una etapa certament plena de dificultats fins a la consolidació de l’IEP com a entitat cultural de referència al Penedès. Teresa Basora va viure a Vilanova i la Geltrú els darrers anys de la seva vida, allunyada de càrrecs i reconeixements però sempre propera a la cultura. Va morir a Barcelona l’any 1998.



* * * * * *



Emerenciana de Copons



La família Copons era originària del castell que va donar origen a la població del mateix topònim a la comarca de l’Anoia, però instal·lada a Vilafranca des del segle XIV fins que al XVII alguna de les seves branques passen a residir a Barcelona, va sobresortir per la importància social i religiosa d’una bona colla de personatges de la família. Entre aquests destaquen diverses dones, totes elles dedicades a la religió i en especial Emerenciana de Copons, figura avui malauradament oblidada de la història vilafraquina.



Històricament, la primera que trobem és Elisenda de Copons que va entrar de religiosa al monestir de Vallbona, important nucli de religiositat femenina en la Catalunya medieval fundat al segle XII, amb un poder econòmic i humà ben destacable, com ens ho confirma el fet que arribés a comptar amb 75 religioses a la seva comunitat. Va ser en aquest període especialment brillant, en concret entre 1338 i 1344, quan va exercir de manera notable com abadessa Elisenda de Copons. La petjada de dones vilafranquines va continuar en aquest monestir amb Beatriu de Copons, que va ser abadessa de 1510 a 1537, Elionor de Vilafranca (abadessa de 1537 a 1547) i Joana de Vilafranca (abadessa de 1547 a 1554).



La dona més destacada de la família va ser, però, Emerenciana de Copons. Filla del noble vilafranquí Onofre de Copons, es va educar al costat d’una germana seva, religiosa en un monestir de Barcelona i l’any 1602 va professar com a religiosa a la branca femenina de l’orde dels caputxins a Barcelona. Després d’exercir com a mestra de novícies, va ser enviada a València per a fundar un nou convent de l’orde; allí es va encarregar també de la formació de novícies i ben aviat va destacar per la seva capacitat de convicció.



Al mateix temps, es va començar a estendre per les terres valencianes la fama de pobresa i santedat d’Emerenciana de Copons. Va ser així que la vila d’Alzira va demanar que la branca femenina de l’orde dels capuxins hi establís un nou convent, tasca que va ser encarregada a la religiosa vilafranquina. El pas següent la portaria a Madrid amb la voluntat d’establir-hi una nova casa de religioses caputxines, una tasca constant en la que Emerenciana va excel·lir fins el punt que ben aviat hi va aplegar setze novícies.



Pocs temps després el bisbe de Granada la va cridar per tal de demanar-li que reformés el monestir que hi havia en aquella ciutat, una tasca a la que s’aplicà tot tornant la comunitat a la regla primitiva de Santa Clara. En retornar a Madrid va ser  nomenada abadessa i d’allí passaria a fundar a Toledo una nova casa de monges caputxines a Toledo. Moriria finalment el 30 d’abril de 1650, pocs anys després d’haver-se trobat al costat del tribunal de la Inquisició  en un episodi especialment complex.


La van tenir per santa a Madrid i Toledo, així com els altres indrets en els que havia treballat; aquest va ser el cas d’Alzira on van explicar a la seva mort diversos fets miraculosos que van ser atribuïts a la voluntat divina en l’esperit de la religiosa. La branca femenina de l’orde caputxí la va venerar com una de les seves religioses més il·lustres, però els vilafranquins l’hem oblidat, igual com a la resta de la família Copons, tot i existir a Vilafranca un carrer dedicat a un “Abat Copons” quan en realitat ho hauria de ser a Pere de Copons i Copons, arquebisbe de Tarragona el 1675, el retrat del qual consta a la galeria de vilafranquins il·lustres. 


diumenge, 11 de febrer de 2018

divendres, 9 de febrer de 2018

Dones penedesenques (VI)


 Publicat els darrers anys al butlletí de l’entitat de la tercera edat “El Pilar de Vuit”, a Vilafranca del Penedès.

La germana Carme dels Nens

     Tot i que va néixer a la Plana de Vic, Carme Prunés i Piñot ha de ser considerada ben bé penedesenca i vilafranquina d'adopció tota vegada que va ser a la nostra vila que va portar a terme tota la seva labor vocacional i professional, pedagògica i humanitària, fins el punt que es pot assegurar que durant més de quaranta anys bona part de les generacions de vilafranquins van aprendre a llegir i a comptar de la seva mà decidida i severa. Ens plau recordar-la especialment ara que el Col·legi de Sant Elies ha celebrat els 125 anys de la seva fundació.

     Religiosa de les carmelites Vedruna, la germana Carme -"l'hermana Carmen", com s'anomenava amb un castellanisme característic de l'època- va arribar a Vilafranca l'any 1928 i es va incorporar a la comunitat Vedruna que portava l'escola i la labor assistencial de l'Hospital de Vilafranca. Creiem que des del primer moment es va dedicar al parvulari de nens, que complementava l'escola de nenes fins als set anys, quan els menuts feien la primera Comunió. Aquella primera etapa de la seva tasca pedagògica va arribar fins el 31 d'agost de 1933 quan la superiora general de les religioses va comunicar a l'Ajuntament de Vilafranca que, d'acord amb la normativa legal de la Generalitat i la Llei de Congregacions Religioses, deixaven d'oferir els seus serveis d'ensenyament i també els del servei hospitalari.

     Una part d'aquella comunitat, en la que hi havia Carme Prunés, es va traslladar a l'edifici de Cal Bertrolí, a la plaça de l'Estació, on les Vedrunes ja tenien la Casa asil del Carme per a nenes orfes, i on van continuar la seva labor pedagògica fins a l'inici de la guerra civil, oberta també a l'alumnat de pagament. Hi ha qui havia anat a escola en aquest indret, al pavelló que hi havia al fons del jardí de la casa i fins qui recorda el dia que les germanes es van veure obligades per imperatiu legal a deixar d'usar l'hàbit, amb gran disgust per la seva part i l'evident sorpresa per a les alumnes. Hi ha també qui ens ha assegurat haver vist la germana Carme -evidentment vestida d'infermera civil- durant la guerra al molí d'en Rovira, a l'hospital de sang pels soldats que tornaven ferits del front, aquesta referència, però, sembla estranya i en qualsevol cas no l'hem pogut comprovar.

     En acabar la guerra la comunitat carmelita de Sant Elies, la del carrer de Puigmoltó, va incorporar algunes germanes de l'anterior comunitat de l'Hospital, entre elles la mare Maria Cortadelles com a superiora, la germana Empar i la germana Carme dels Nens, qui durant encara exerciria allí trenta anys més de continuada labor pedagògica, fins a les darreries de la dècada dels seixanta, i deixaria la seva singular empremta pedagògica en un grapat de generacions de vailets vilafranquins i penedesencs.

     Cap als anys quaranta el col·legi de Sant Elies tenia poc més de tres-centes alumnes nenes i el característic parvulari de nens fins els set anys. Marcada per la seva labor callada i seriosa Carme Prunés va morir a la comunitat de Sant Elies l'any 1980.
      
A la porteria de Sant Elies en una celebració de primera comunió, la germana Carme al centre, amb les seves característiques ulleres


     El record ha perdurat en generacions de vilafranquins i penedesencs que van aprendre a llegir i escriure a la seva aula i que ho esmenten com una mena de segell característic, són, de Sant Elies i de l'Hospital, els "nens de l'hermana Carmen" i de la seva labor durant tants anys -gairebé com exemple emblemàtic de la labor de les monges Vedruna a Vilafranca- se'n tenen i se'n conten innombrables records i anècdotes que remarquen el seu caràcter exigent, seriós i bondadós alhora.



* * * * * * * * *

Marina Rossell, cantautora

     Nascuda al poble penedesenc de la Gornal -Castellet i la Gornal-Marina Rossell i Figueras va començar amb la guitarra als tretze anys i als setze, just en iniciar-se la dècada dels setanta, va anar a viure a Barcelona on va treballar d'infermera i, a la vegada, va entrar en contacte amb l'efervescència del món polític i cultural dels darrers anys del franquisme.

     La seva decidida voluntat de participar de manera activa en el canvi del país la va portar a introduir-se en l'ambient de la cançó de la mà de figures tan mítiques com Teresa Rebull, Quintín Cabrera, actua en programes de ràdio i acompanya de talonera a Ovidi Montllor, a Xavier Ribalta o al mateix Lluís Llach qui el 1977, després d'una colla d'anys de treball i del treball col·lectiu en disc "Llegendes de Catalunya", li produirà el seu primer disc "Si voleu escoltar", on hi trobarem un recull de cançons tradicionals, temàtica que serà característica de tota la producció discogràfica de Marina Rossell.

     Dedicada per complet ja a la música; el 1978, en la més primerenca democràcia, Marina Rossell realitza un concert memorable i reivindicatiu al Palau de la Música, a la vegada que publica el seu segon disc "Penyora" on hi trobem "La gavina" la cançó -en concret una havanera- que ha esdevingut emblemàtica en la seva producció musical. Des del decidit convenciment en la necessitat de canviar moltes coses, Marina Rossell, amb concerts constants arreu del país, publicarà el 1980 "Bruixes i maduixes", un disc obert al mestissatge amb altres cultures i sensibilitats musicals. Vindran després treballs com "Cos meu recorda" (1982), on porta a terme diverses interpretacions de reconeguts poetes i "Barca del temps" del 1985, realitzat altra vegada al costat de Lluís Llach qui signa els arranjaments i interpreta la peça "Quan tothom viurà d'amor" també extraordinàriament popular que,  a més, donarà nom al seu proper àlbum el 1986, una recopilació dels seus grans èxits.

     Marina pren part en els grans esdeveniments de la nova cançó dels anys vuitanta, i el 1985 juntament amb Maria del Mar Bonet participa en el concert de Lluís Llach al Camp Nou. A la vegada  realitza gires per diversos països d'Europa i Amèrica llatina on s'editen els seus discos, que també es poden trobar als Estats Units o al Canadà. Tot i que la nova cançó passa per moments difícils la cantautora penedesenca no defuig la constància en el treball i publica "Rosa de foc" el 1988 i "Cinema Blau" el 1990, produccions a les que seguirà el 1990 el seu segon recopilatori "Les millors cançons" amb el que clou tota una etapa de tretze anys amb la multinacional CBS.

     A partir del 1993 amb "Marina" la cantautora penedesenca publica en compacte àlbums com "Gràcies" (1994), la recopilació "Cinema Blau + gavina" (1994) "Entre línies" (1997) i "Cap al cel" (2002) amb el que va celebrar els seus vint-i-cinc anys de carrera, preludi de "Marítim", el seu darrer treball de l'any 2003 amb un aplec d'havaneres i "Nadal" del 2004 amb composicions tradicionals. A més ha publicat dos àlbums en castellà "Ha llovido" (1996) i "Y rodará el mundo" (1999).

     Entre els molts aspectes que val la pena destacar del treball professional i vocacional de Marina Rossell en la música catalana hi ha la quantitat de músics i cantautors amb els que ha treballat i col·laborat, a més des que ja hem esmentat, noms com els de Pedro Guerra, Luís Eduardo Aute, Carlos Cano o Georges Moustaki. També cal esmentar que ha participat en nombroses iniciatives solidàries amb les seves cançons i el seu testimoni, així als camps de refugiats saharians a Algèria, a Bagdat, a Palestina, a Bòsnia, a Ciudad Juàrez, de forma que no sembla gens exagerat qualificar a Marina Rossell com una de les veus més internacionals, ambaixadora de Catalunya arreu del món.



* * * * * * * * *                                                                    

Marta Mata i Garriga

     Tot i que nascuda a Barcelona el 1926, en molts aspectes la Marta es considerava penedesenca, en concret de la casa pairal de cal Matas, a Saifores, el petit nucli rural del Baix Penedès on va començar a residir-hi el 1944 i on es va desvetllar la seva vocació pedagògica seguint la petjada de la seva mare, la també mestra Angeleta Garriga. Tot i això, no era difícil reconèixer en ella la petjada del vilafranquí Dr. Josep Estalella, tota vegada que havia començat a estudiar el batxillerat el 1937 al seu Institut-Escola del parc de la Ciutadella.

     De la Marta en podríem escriure moltes pàgines, i en especial de la seva casa de Saifores, on va néixer l’Escola d’Estiu del Penedès i també el Grup de Mestres del Penedès; el 1984 es va constituir la Fundació Àngels Garriga de Mata, el patronat i el consell de la qual presidia ella mateixa i que promou les activitats en aquell fogatge rural de cultura i pedagogia. Encara recordem la visita que li vam fer l’estiu del 2005 per conèixer la seva opinió sobre la nova divisió territorial “el problema del Penedès –ens deia mentre contemplàvem tota la plana de la comarca des del seu estudi a la part més alta de la casa- és que no el vol ningú”. Amb el vigor enèrgic i decidit que la caracteritzava, poc ens podíem pensar que un any més tard, el passat estiu, Marta Mata ens deixaria.

     Llicenciada en Filosofia i lletres als anys cinquanta, sempre es va considerar hereva del mestratge d'Alexandre Galí, Artur Martorell i Jordi Rubió, i va ser així que el 1965 Marta Mata es trasllada a Barcelona per fundar, juntament amb altres mestres i de forma clandestina, l'Escola de Mestres Rosa Sensat, a la qual es va dedicar completament, tirant endavant des d’allí nombrosos projectes que han estat la base de la renovació pedagògica de l'escola a Catalunya en els darrers trenta anys, una feina feta sempre en connexió amb altres entitats docents d'universitats i institucions de la resta de l'Estat espanyol, Portugal, França, el Regne Unit, Itàlia o Xile. A Rosa Sensat, va organitzar programes de formació de mestres, com ara les Escoles d'Estiu. També va ser una de les impulsores, a principis dels anys setanta, de l'Institut de Ciències de l'Educació (ICE) de la Universitat Autònoma on va portar a terme un extens programa d'investigació sobre l'ensenyament de la llengua catalana.

     Marta Mata era considerada mestra de mestres i va publicar nombrosos llibres sobre pedagogia, i sobre exercicis i  didàctica de la fonètica, la lectura i l'escriptura. va ser directora pedagògica de diverses col·leccions de llibres, va assessorar editorials i va publicar nombrosos articles en revistes especialitzades com “Perspectiva Escolar”, publicació que ella mateixa havia impulsat als anys setanta.

     En l’àmbit polític va ser parlamentària al Congrés dels Diputats pel Partit dels Socialistes de Catalunya, des d’on es va dedicar a tasques relacionades amb l'ensenyament i la renovació pedagògica. Va ser vicepresidenta del Consell Escolar de l'Estat des de la seva creació el 1986, i que posteriorment va presidir fins a la seva mort.

     Entre moltes
distincions, l’any 1999 va ser nomenada doctora “honoris causa” per la UAB, un clar reconeixement a la seva tasca com a pedagoga, la lluita per la recuperació de la memòria històrica educativa a Catalunya després de la guerra civil i la defensa de l'escola pública, democràtica i catalana. La seva bibliografia se situa al voltant de la seixantena de treballs en llibres i articles.